Creus que podries delimitar els anys que va durar la teva adolescència?
Bé, científicament l’adolescència és un període de desenvolupament biològic, psicològic, sexual i social; és a dir, és l’etapa entre els 10 – 19 anys. Segons la meva interpretació seria l’època en la qual el meu cos va començar a desenvolupar els caràcters sexuals i la capacitat de reproducció i en la qual vaig començar a madurar i a assumir més responsabilitats, és a dir, a “fer coses de grans”.
Si fos així… jo vaig tenir una adolescència molt llarga. No, és una broma. Però sí que és veritat que vaig desenvolupar parts de mi (que segons les fonts científiques hauria d’haver desenvolupat en l’adolescència) molt abans: pel fet de ser una nena amb cardiopatia vaig haver d’assumir responsabilitats que no hauria assumit tan aviat si no hagués estat cardiòpata; amb altres paraules… vaig haver de “madurar” abans que la majoria. Però no solament em passa a mi, probablement passat a tots aquells nens i nenes que en la seva infància s’han d’enfrontar a una malaltia complexa o molt complexa.
Què és el que més et va agradar?
Doncs, poder gaudir-la com qualsevol adolescent. Sí que és veritat, que com ja he dit, la maduresa i les relacions socials amb els adults eren diferents a les que segurament tenen la resta d’adolescents; però això no em va impedir ser una adolescent més.
Què vas aprendre?
Uf… pregunta difícil. Crec que per a mi va ser una etapa molt important, en la qual vaig aprendre a equivocar-me una vegada i una altra, a caure, a tornar-me a aixecar, a no rendir-me mai. Segurament ja ho havia après en molts aspectes de la meva vida durant la infantesa, ja que m’he enfrontat a una cardiopatia; però a l’adolescència, quan ja tenia la meva malaltia controlada, vaig aprendre a fer-ho en el terreny personal.
Creus que pel fet de tenir una cardiopatia congènita la vas viure diferent a la resta dels teus amics?
No, en el que es refereix en el terreny personal no. No em vaig sentir mai ni m’he sentit diferent per tenir una cardiopatia congènita. És veritat que has d’anar a visites mèdiques sovint, passes per coses que els teus amics desconeixen (intervencions, proves diagnòstiques, etc.) i tens algunes responsabilitats que ells no tenen; però si fos per això… tothom té les seves coses: un és asmàtic, l’altre celíac, l’altre potser té problemes de creixement, etc. Si molts d’ells no se sentien diferents, per què m’hi hauria d’haver sentit jo?
A més, tinc uns pares i una família increïbles que sempre m’han donat suport en el que he decidit, m’han donat llibertat i em van permetre gaudir de l’adolescència com qualsevol altre adolescent. Sé que tinc una cardiopatia, en sóc conscient i per a ells, que fos i sigui conscient dels meus actes en el context de la meva cardiopatia és important.
Tu que fa poc que l’has passada, penses que socialment està sobrevalorada? Mite o realitat?
Probablement, sí. Bé, encara no acabo de saber què és l’edat adulta en el sentit de les responsabilitats que aquesta etapa implica com pagar factures, preocupar-se pels fills, etc.; però per a mi l’època més bona de la vida és la que estic vivint ara.
L’adolescència és una època molt maca, lliure de preocupacions i en la qual el problema més gros que pots tenir és saber si li agrades al mateix noi que t’agrada a tu; però no crec que sigui de les millors. Crec que és perquè comences a ser adult, però no ho acabes de ser. Per exemple, ets adult per començar a fer la teva, però no prou adult com perquè la teva mare no et faci un interrogatori de com, quan, on, amb qui i fins a quina hora seràs fora. He, he, he, he. No, de veritat, és una època meravellosa de la qual s’ha de gaudir cada segon, però crec que no acabes de ser conscient del que t’envolta, ni de qui ets.
I, per acabar, ens pots explicar un fet rellevant que et marqués aquells anys?
Crec que un dels fets més rellevants que em va marcar i que em continua marcant avui dia va ser descobrir que em volia dedicar a la medicina. Per a mi va significar trobar-me, trobar el sentit de per què sóc aquí. Va ser un punt d’inflexió a la meva vida que em va arribar a l’adolescència, i que va suposar posar totes les forces que tenia i tinc en els estudis. També va ser un d’aquells aprenentatges dels quals parlava abans: entrebancar-me, caure, no rendir-me i lluitar, lluitar molt. I finalment, després d’un llarg recorregut durant la meva adolescència i després d’aquest període, avui sóc on vull ser, estudiant medicina i esforçant-me cada dia per aconseguir el que em vaig proposar sent molt jove. Així que crec que els aprenentatges es produeixen durant tota la vida, tot i que els més importants són els que succeeixen a l’adolescència; o en el meu cas va ser així.
Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!