La Mayra Teixidó és una mestra voluntària. Ha estudiat filologia i fa de mestra de reforç de llengua a les terres de Lleida, on viu.

Els mestres voluntaris donen suport escolar al domicili dels nens i nenes amb cardiopatia oferint, per exemple, classes de repàs en el temps posterior a les intervencions quirúrgiques o en moments de malaltia. El mestre voluntari és també un suport psicològic pel nen que ha d’estar-se a casa. És com un glop d’aire fresc que ens visita per explicar-nos coses noves, jugar, fer deures, treballar…

Com et vas assabentar de la possibilitat de fer de mestra voluntària per a joves amb cardiopatia congènita?

Va ser a través de la Borsa de Voluntariat de la Universitat de Lleida. Allí em van oferir de col·laborar amb diverses entitats, però pels horaris i pel tipus de servei, em vaig decantar per l’AACIC.

Què et va impulsar a fer-ho?

Sempre que he tingut un problema he agraït que algú estigués allí per donar-me un cop de mà de forma desinteressada. Així que quan vaig tenir temps i possibilitats per a fer-ho, vaig buscar la manera de fer el mateix amb els altres.

Parlem d’un cas concret. Tu has fet classes de reforç amb un jove de Lleida que es diu Joan. Què fèieu exactament?

Doncs fèiem els deures de classe, especialment aquells exercicis que li suposaven més dificultats. I entre uns i altres també parlàvem i jugàvem.

Et posaves en contacte amb el tutor/a del jove per decidir els continguts que li calia reforçar?

En principi no, perquè a ell ja li donaven exercicis de reforç, així que ens limitàvem a seguir-los i es podia veure ràpidament quins li suposaven més maldecaps.

Havies conegut abans joves amb cardiopatia? Has visitat el web de l’AACIC per saber més coses de les conseqüències en la vida diària de les persones que pateixen una malformació congènita del cor? De quina manera t’ha estat útil la informació?

Doncs no en tenia ni idea de la existència d’aquesta Associació, ni tampoc coneixia ningú que patís aquesta malaltia. He visitat la pàgina web i he llegit uns dossiers que em va subministrar la mateixa Associació. Tot això m’ha resultat d’utilitat per a conèixer una realitat que em quedava molt lluny, i fer-me’n una petita idea del que suposa viure amb una cardiopatia.

Com et va rebre la família del Joan?

Molt bé, són molt macos.

Creus que l’experiència de mestre voluntari serveix en un  currículum professional?

Bé, crec que sí. En un principi, no deixen de ser unes hores de repàs que es poden incloure al currículum. A diferència d’altres classes de suport, aquí la recompensa no és econòmica, sinó que és veure com el teu alumne avança i aprèn dia a dia. I això és molt gratificant.

Coneixes altres persones que facin de mestres voluntaris? Compartiu les vostres experiències?

Sí, poc abans d’acabar les classes (al juny més o menys), vaig conèixer a la Maria, una altra voluntària que també fa classes al Joan i vam riure comentant la nostra experiència amb el mateix alumne (és molt espavilat i té unes sortides molt bones). Malauradament, no conec a ningú més que realitzi aquest tipus de tasca, però crec que també seria interessant poder comparar-la amb d’altres persones.

Si algú que no ha fet mai de mestre voluntari i dubta entre fer-ho o no, què li diries? Que ho fes si… i,  que no ho fes si…

Doncs crec ho hauria de fer si té ganes de fer coses i ajudar als demés. També et serveix per a conèixer gent i et fan entrevistes… jejeje! Si només li interessa cobrar a finals de mes, millor que ni s’ho plantegi, la satisfacció que es pot aconseguir fent el voluntariat no es paga amb diners.

Hi ha hagut algun moment de la teva experiència com a mestra voluntària que recordis de manera especial?

Jajaja, sí. Quan a finals de curs em va trucar per dir-me que havia aprovat. Estava molt content!

Només volem afegir una nota: les respostes del qüestionari les va escriure ella mateixa. Amb això volem dir que les rialles que s’inclouen en les respostes, són seves de veritat!

Mayra, t’agraïm de tot cor la teva dedicació!

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC

Em dic Maria i tinc una cardiopatia congènita. Vaig néixer a Reus i de seguida els metges van detectar que alguna cosa no anava bé. Em van traslladar a un hospital de Barcelona on amb moltes proves em van diagnosticar una malformació al cor.

Tinc alguns records que expliquen la meva història, com la primera polsera de quan em van operar, que els meus pares van guardar.

Vaig estar cinc hores a quiròfan i sis dies a la UCI. Després vaig ingressar a l’hospital. Sabíem que havíem d’anar periòdicament a l’hospital per anar a veure si el meu cor funcionava bé; però tot començava a anar millor.

L’AACIC CorAvant va ser el suport dels meus pares i ens van aconsellar perquè el meu creixement fos el més normal possible.

De petita em veia diferent i em costava relacionar-me. Però amb l’ajuda dels professors i mestres, i de l’associació i les seves colònies vaig conèixer gent que estava a la mateixa situació que jo. D’això ja fa un munt d’anys, però encara són amics meus. Com aquell cop que em van operar per segona vegada i van venir a veure’m a l’habitació i em van regalar una rosa i em van treure un somriure. Però el més difícil és que també li van treure als meus pares!

Ara ja han passat 19 anys des de la seva primera intervenció. Cada revisió ha sigut molt important i, per primera vegada, hi va amb la seva parella. Estudia a la universitat, sense que el seu cor sigui un obstacle.

Així és la meva vida: he après a viure cada moment i me’n surto prou bé!

Aquest vídeo forma part del Projecte Mirades: Veure i viure el voluntariat (edició 2012), i ha estat realitzat pels alumnes de l’Institut Maria Aurèlia Capmany, de Cornellà de Llobregat.

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC

Quan vaig començar a indagar sobre el tema de cardiopaties estava molt verda: l’havia patit tota la vida però no sabia pràcticament res sobre ella. Vaig trobar-me amb persones realment professionals i dedicades a la causa, persones que ni tant sols la patien i em donaven mil voltes; allò va ser com una gerra d’aigua freda: havia de prendre consciència. Així va ser quan vaig acabar sent voluntària de l’AACIC en el meu propi hospital: tot un repte personal.

No m’agrada el meu hospital, em posa de mal humor, milers de records (no precisament bonics) m’envaeixen cada vegada que hi entro. Tot i que tota aquesta frase hauria d’estar en passat, ja que ara això ja no em passa, ho he superat. Ara veig l’hospital amb uns ulls diferents, amb ulls segurs, de confiança. Ara camino amb un pas ferm, sóc alguna cosa més que una pacient entre aquestes parets blanques.

Els primers dies només van servir per temptejar el terreny, preparar-me psicològicament i emocionalment. M’encarregava de la sala de jocs i vaig fer de pacient d’una doctora de no més de tres anys, així dóna gust. El menjar de plàstic que em donava està mil vegades més bo que el de l’hospital.

El més important, i el motiu pel qual estic aquí escrivint, va arribar el dijous passat. Va ser la primera vegada que pujava a la segona planta (taxant, taxant <misteri>). Sembla que no sigui res, però era un premi que només em concedirien quan estigués preparada, i ho estava, o això pensava. A la segona planta estan els pacients que o bé porten molt temps ingressats o bé acaben d’operar-se i s’estan recuperant, per tant pujar allà fa una mica més d’impressió que passejar-te per la primera planta en la que pràcticament cada dia donen d’alta a algú.

Vam passar per tres habitacions diferents:

A la primera hi havia un nen de no més d’un any i mig amb la seva mare. El dia següent li donaven l’alta, poques setmanes enrere pensaven que no ho explicaria, la felicitat era molt més que palpable dins d’aquella habitació. Allà dins és on es va fer la fotografia que trobareu a continuació: amb motiu del seu comiat (després de 4 mesos ingressat) l’associació li va regalar uns cotxes i vam estar muntant-los. M’ho vaig passar pipa.

A la segona hi havia un noi de 17 anys a qui acabaven de diagnosticar una cardiopatia,  no li havien detectat abans tot i que sempre havia estat allà. Ell estava acostumat a portar una vida normal: futbol, boxa, etc. Y ara havia de privar-se de tot allò. Vam tenir una conversa molt interessant, el vaig aconsellar el millor que vaig saber. Penso amb ell sovint.

I bé, a la tercera va la vençuda. A l’entrar estava recolzada al llit una nena que amb prou feines tenia 10 anys, o potser 11, no ho sé, en qualsevol cas jo la veia petitona. Misteriosament s’assemblava a mi per aquell temps i el primer que va fer al veure’ns va ser ensenyar-nos la seva cicatriu: perfecta, recent feta, amb els punts i quilomètrica. Em va impressionar una mica bastant, vaig entendre que no és el mateix veure la teva cada dia que veure la dels altres. Es queixava del menjar, com ho feia jo; rondinava, com ho feia jo; no volia dutxar-se, com tampoc volia jo. Es movia com jo: encorbada en aixecar-se per la tibantor de la ferida. Massa records en un sol dia.

Però ara estic ansiosa per tornar, veure al noi i a la nena i saber com estan, vull saber els seus progressos, vull acompanyar-los en el procés, vull fer el possible perquè quan jo vaig estar ingressada no vaig tenir a ningú que em digués: tranquil·la, jo he passat pel mateix que tu i estic sana i estàlvia.

Ara sí, a l’hospital em sento com a casa.

Laura Suárez

Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!

Fes-te soci de l’AACIC