Quan vaig començar a indagar sobre el tema de cardiopaties estava molt verda: l’havia patit tota la vida però no sabia pràcticament res sobre ella. Vaig trobar-me amb persones realment professionals i dedicades a la causa, persones que ni tant sols la patien i em donaven mil voltes; allò va ser com una gerra d’aigua freda: havia de prendre consciència. Així va ser quan vaig acabar sent voluntària de l’AACIC en el meu propi hospital: tot un repte personal.
No m’agrada el meu hospital, em posa de mal humor, milers de records (no precisament bonics) m’envaeixen cada vegada que hi entro. Tot i que tota aquesta frase hauria d’estar en passat, ja que ara això ja no em passa, ho he superat. Ara veig l’hospital amb uns ulls diferents, amb ulls segurs, de confiança. Ara camino amb un pas ferm, sóc alguna cosa més que una pacient entre aquestes parets blanques.
Els primers dies només van servir per temptejar el terreny, preparar-me psicològicament i emocionalment. M’encarregava de la sala de jocs i vaig fer de pacient d’una doctora de no més de tres anys, així dóna gust. El menjar de plàstic que em donava està mil vegades més bo que el de l’hospital.
El més important, i el motiu pel qual estic aquí escrivint, va arribar el dijous passat. Va ser la primera vegada que pujava a la segona planta (taxant, taxant <misteri>). Sembla que no sigui res, però era un premi que només em concedirien quan estigués preparada, i ho estava, o això pensava. A la segona planta estan els pacients que o bé porten molt temps ingressats o bé acaben d’operar-se i s’estan recuperant, per tant pujar allà fa una mica més d’impressió que passejar-te per la primera planta en la que pràcticament cada dia donen d’alta a algú.
Vam passar per tres habitacions diferents:
A la primera hi havia un nen de no més d’un any i mig amb la seva mare. El dia següent li donaven l’alta, poques setmanes enrere pensaven que no ho explicaria, la felicitat era molt més que palpable dins d’aquella habitació. Allà dins és on es va fer la fotografia que trobareu a continuació: amb motiu del seu comiat (després de 4 mesos ingressat) l’associació li va regalar uns cotxes i vam estar muntant-los. M’ho vaig passar pipa.
A la segona hi havia un noi de 17 anys a qui acabaven de diagnosticar una cardiopatia, no li havien detectat abans tot i que sempre havia estat allà. Ell estava acostumat a portar una vida normal: futbol, boxa, etc. Y ara havia de privar-se de tot allò. Vam tenir una conversa molt interessant, el vaig aconsellar el millor que vaig saber. Penso amb ell sovint.
I bé, a la tercera va la vençuda. A l’entrar estava recolzada al llit una nena que amb prou feines tenia 10 anys, o potser 11, no ho sé, en qualsevol cas jo la veia petitona. Misteriosament s’assemblava a mi per aquell temps i el primer que va fer al veure’ns va ser ensenyar-nos la seva cicatriu: perfecta, recent feta, amb els punts i quilomètrica. Em va impressionar una mica bastant, vaig entendre que no és el mateix veure la teva cada dia que veure la dels altres. Es queixava del menjar, com ho feia jo; rondinava, com ho feia jo; no volia dutxar-se, com tampoc volia jo. Es movia com jo: encorbada en aixecar-se per la tibantor de la ferida. Massa records en un sol dia.
Però ara estic ansiosa per tornar, veure al noi i a la nena i saber com estan, vull saber els seus progressos, vull acompanyar-los en el procés, vull fer el possible perquè quan jo vaig estar ingressada no vaig tenir a ningú que em digués: tranquil·la, jo he passat pel mateix que tu i estic sana i estàlvia.
Ara sí, a l’hospital em sento com a casa.
Laura Suárez
Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!