La familia Bélier

Any: 2014.

Director: Eric Lartigau.

Gènere: comèdia dramàtica.

Sinopsis: tots els membres de la família Bélier són sords, excepte Paula, la flla de 16 anys. Ella fa d’intèrpret per als seus pares, so- bretot en la seva vida quotidiana de la granja familiar. Un dia un professor de música descobreix el seu talent per al cant i l’anima a participar en un prestigiós concurs musical, però aquesta decisió signifcaria deixar enrere a la seva família.


Un monstruo viene a verme

Any: 2016.

Director: Juan Antonio Bayona.

Gènere: fantasia. Drama.

Sinopsis: Conor és un noi de 13 anys que ha hagut d’assumir moltes responsabilitats: després de la separació dels seus pares i de la greu malaltia de la seva mare s’ha vist obligat a prendre les regnes de la seva llar. Per si això no fos prou, Conor pateix assetjament escolar i ha creat un món de fantasia amb fades, follets i altres criatures meravelloses que li permet escapar de la seva rutina. Una nit, el noi desperta i es troba amb un monstre que vol ajudar-lo a superar les seves pors. Ho aconseguirà?


No em fa ni cas! Les Claus per entendre els teus fills adolescents

Any: 2015.

Autor: M. Lluïsa Ferrerós.

Editorial: Columna Cat.

Sinopsis: com s’ha d’encarar l’etapa de l’adolescència i trobar les pautes adequades davant d’aquest moment vital que suposa un enorme repte en l’aventura de la paternitat? En un període dominat pels conflictes, les contradiccions, els canvis físics, hormonals, psicològics… quines són les eines clau?


Educar adolescents… sense perdre la calma

Any: 2016.

Autor: Jaume Funes.

Editorial: EUMO Editorial.

Sinopsis: “vigila”, “per aquí no”, “espera”, “compte!”… Així és com reaccionem moltes vegades davant de nois i noies adolescents. Hem oblidat que nosaltres també ho vam ser i que teníem ganes d’explorar? Jaume Funes en aquest llibre ens parla de l’atracció pel risc, els amors, la ne- cessitat de grup, Internet, l’escola… però sobretot convida als adults a perdre la por i a veure-hi més enllà dels problemes, a no excedir-nos en el control dels nois i noies, a saber escoltar-los i preguntar-los.


Adolescents.cat: El Manual

Any: 2013.

Autors: Adolescents.cat

Editorial: La Galera.

Sinopsis: els consells que han aparegut al portal Adolescents.cat sobre les relacions de parella, l’institut, les xarxes socials, l’autoestima, el sexe, la relació amb els pares… I un seguit de tests per descobrir la teva personalitat.


El consultori

Any: 2015.

Autors: Adolescents.cat

Editorial: La Galera.

Sinopsis: les preguntes, preocupacions i els dubtes sobre psicologia, sexualitat i alimentació més populars que han passat pel consultori d’Adolescents. cat recollides en un llibre.


Aquí empieza todo

Any: 2016.

Autor: Jennifer Niven.

Editorial: Planeta.

Sinopsis: tothom creu que coneix a Libby, tot i que ningú s’ha parat a pensar com és ella més enllà del seu aspecte i del seu pes. També tothom creu conèixer a Jack, un noi encantador que oculta un profund secret. Libby i Jack són dos adolescents que descobriran que la soledat compartida és menys solitària.


El chico de la flecha

Any: 2016.

Autor: Espido Freire.

Editorial: Anaya.

Sinopsis: Marco és un noi intel·ligent, sensible, amb moltes qualitats i també moltes pors que té dotze anys i s’adona que la seva vida està canviant: està deixant enrere el nen sense responsabilitats i comença a fer pas- sos cap al món dels adults, està creixent. Marco viu al segle I DC a Emerita Auguta (l’actual Mèrida), una ciutat de la Hispania romana on conviuen ciutadans lliures amb esclaus, on les dones es troben tutelades per les seves famílies i on la societat gaudeix d’entreteni- ments violents.


Xenia, #Keepcalm i fes un tuit

Any: 2016

Autor: Gemma Pasqual i Escrivá.

Editorial: Anaya.

Sinopsis: estàs pendent del mòbil a totes hores? Ets més de Twitter, Instagram o Whatsapp? La Xènia mira el mòbil com hipnotitzada esperant un missatge del Carles, mentre la seva vida es complica: un misteriós amic virtual, una moto… i un rebombori de papallones a l’estómac. El seu lema? #KeepCalm i tuiteja una mica.


Sentir veus o el gust de les maduixes

Vaig anar a viure a una altra ciutat, i vaig canviar de metge de capçalera, per tenir-lo més a prop i no haver de fer seixanta quilòmetres si havia de visitar-me. El mateix dia del tràmit vaig demanar la primera visita. El metge t’ha de conèixer, ha de saber quina cara fas quan estàs bé! El dia programat vaig presentar-me a la meva nova doctora i li vaig parlar d’allò que creia important de la meva salut. Li vaig explicar que m’havia mort, una vegada.

Tenia dotze anys, o tretze. Encara no havia fet els quinze, segur! Estàvem en unes colònies d’estiu amb el Cau, la colla que ens trobàvem cada dissabte i que regularment fèiem excursions. Prop d’on havíem plantat les tendes de campanya hi havia un rierol que passava al costat d’una petita església romànica. Pocs metres més amunt el rierol s’eixamplava i feia com una bassa. El primer dia que va tocar banyar-nos vam comprovar que l’aigua no passava dels genolls. Algú va dir que amuntegant pedres podríem fer com una presa! En Ramon no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar un roc del riu i el va llaçar cap on era l’inventor de la idea. Entre el Ramon i l’inventor, però, la pedra va trobar el meu cap. “Encara hi tinc un bony” vaig dir a la doctora que m’escolta, i feia cares -de sorpresa, o somreia- segons el que jo explicava, expressava interès. Per un instant pensava que se m’havia esberlat el cap, com qui trenca la closca d’un coco en quatre o cinc trossos. Vaig caure a l’aigua glaçada. Es va fer fosc. Sí, segur que heu sentit històries com aquesta alguna vegada, però cadascuna és diferent.

Jo sóc dels que va veure un túnel. Bé, en aquella foscor i van aparèixer imatges de la meva vida. Passaven molt ràpidament, una després de l’altra. No eren les que jo hauria enganxat en un àlbum de les coses importants de la meva vida, i apareixien de manera que l’una donava sentit a l’altra, com encadenant la causa-efecte de l’existència. Després d’aquella revelació va arribar un esclat de llum. Res no em feia mal. Res. “No tenia cap sensació. Em vaig adonar que en aquell estat no sentia el mal físic, però tampoc gaudiria del gust d’una maduixa. Sap que vull dir, doctora?” Ella movia el cap animant-me a continuar. La brillantor no molestava. No em notava fora del cos. Davant meu la brillantor tenia formes unes formes, com unes figures sobre un fons, de la mateixa brillantor però més denses. Hi havia una distància, un espai, entre jo i aquelles formes. Pensava en les maduixes quan vaig tenir la impressió d’una pregunta: “Què vols fer?” Era com si una veu em demanés “i ara què?” Vaig pensar que si travessava aquella distància, adéu maduixes! Qui sap si en podria tornar. Vaig respondre: “Puc esperar i viure més experiències. Ara sé que al final, la recompensa a la vida és molt gran.” No hi ha dolor, i tampoc maduixes. Vaig aixecar-me i vaig veure que en Ramon venia corrent cap a mi preocupat per si el roc m’havia matat! Tot plegat vaig caure a l’aigua i em vaig aixecar. “Tenia la impressió, doctora, que havia passat molta més estona.” Vaig dir a la meva nova metgessa que ara, quan algú em parla de la mort em torna aquell record poderós. No sé què hagués passat si hagués decidit saltar a l’altra costat? Vaig preguntar a la doctora si havia tingut alguna experiència semblant. Es veu que no! Ella havia escoltat la història sense interrompre’m. I quan es va convèncer que jo havia acabat del tot, que no tenia res més a afegir-hi em va dir: “Així que… dius que… vas sentir veus?” Ui, ui, ui… Vaig empassar saliva. Què em volia dir?

Riu de Berta Oromi

 

 

 

 

 

 

 

“Hi havia una distància, un espai, entre jo i aquelles formes”. Sovint el pas de la vida a la mort s’ha explicat com la travessa d’un riu; potser com el d’aquest quadre de l’amiga Berta Oromí, una impressió del riu Segre – fet amb pintures acríliques- tal i com és el més de setembre en el seu recorregut pels Pirineus”

 

Jaume Piqué


Mònica Enrich: caçadora de bolets!

La Mònica va entrar a treballar a l’ACCIC fa uns vuit anys. En aquella mateixa època, va conèixer el xicot amb qui comparteix casa, aficions i vida. A més de bona coneixedora de tota mena de bolets del país, la Mònica és pedagoga. Aquesta va ser la credencial que li va obrir les portes a l’AACIC.

Ja sabeu que a les organitzacions els agrada definir clarament les tasques. És una bona opció. Així cadascú té una responsabilitat clara i delimitada, sap el que ha de fer. Jo diria que la Mònica Enrich s’ocupa de les moltes coses que en una organització queden entremig d’altres tasques. Sempre hi és. Sempre podem comptar-hi.

És la col·laboradora imprescindible quan s’ha de fer alguna tasca en equip. Sabeu que no l’he vista mai enfadada? Bé, mai, mai…

Però fins en el seu posat més seriós, manté un lleu somriure. La seva veu és dolça i té una rialla càlida, gens estrident. (Penso que el seu caràcter afable li ve de la mare. Potser la coneixeu. Els pares de la Mònica participen sovint en les activitats de l’ACCIC).

El dia que l’entitat va anunciar que es traslladava al carrer de Martí i Alsina, al barri d’Horta, la Mònica em va dir: “Ja no caldrà que agafi la moto per anar a la feina!”. Viu a Horta, en una casa amb un petit hort, «un hortet… urbà» , explica, domèstic! Li he demanat que em digués algun lloc bo per trobar-hi bolets. «On plou», m’ha dit. (Innocent de mi!).

Em diu que no és cap broma. Quan s’apropa el cap de setmana, ella i el seu xicot miren el temps «per saber on ha plogut», i cap allà s’adrecen. De vegades la trobareu a Guimerà, el poble de la mare, on la família encara hi té casa. Per cert, m’han dit que a més de boletaire experta també els cuina de meravella!

 

Jaume Piqué i Abadal


DO Verbàlia

La DO Verbàlia s’estrena amb quatre noves varietats de jocs verbals, dos de cartes i dos de daus, presentats en quatre pots poderosament editats, tots amb noms ben numèrics: Sisset, Setsis, Vuitquatre i Vuitdeu. Jocs de taula per divertir-se amb la família i els amics i ampliar vocabulari.