Editorial

El cos parla

El cos parla. Fa uns anys vaig estar-me tres mesos en un centre de meditació, en una casa a la muntanya. Un lloc bonic. En diversos períodes d’aquella estada vaig passar-me deu dies seguits assegut en un coixí al terra durant més de sis hores al dia, repartides al llarg de la jornada.

En aquests períodes no se’ns permetia parlar. Les persones que em coneixen no es creien que hagués pogut estar tants dies seguits sense dir ni paraula. No va ser fàcil. Encara que no diguis res el cervell no para! Els pensaments són com un mico que salta de neurona en neurona sense aturar-se. De bon matí, abans d’esmorzar, sèiem cadascú al seu coixí i observàvem com l’aire entrava pel nas en inspirar i sortia en expirar. No havíem de fer res més. Sense adonar-te’n el mico començava a fer de les seves i tenies al cap qualsevol cosa menys la respiració. Ens deien que si ens despistàvem no importava, que tornéssim a observar l’aire entrant i sortint pel nas. Més endavant vam afegir-hi una altra tècnica. Començàvem observant la respiració i després de deu o quinze minuts, observàvem el cos. Del cap als dits dels peus, i dels peus al cap. Ordenadament. Sense saltar-nos cap part del cos. I així anar fent. El cos és un univers de sensacions: pessigollejos, punxades, palpitants… N’hi ha d’agradables i també de doloroses. La tècnica consistia en evitar etiquetar-les com a bones o dolentes. Simplement observar-les amb atenció. Vaig fer alguns descobriments. Per exemple, les sensacions van i venen, com els pensaments. Quan ho vaig explicar a una amiga actriu em va dir que tot això ella ho havia descobert fent teatre. Els personatges s’interpreten a través del cos, em deia. Descobreixes la relació entre els pensaments i les sensacions. No fa gaire vaig llegir que les persones que pateixen malalties cròniques de naixement són més sensibles a les sensacions del seu cos. Tenen el radar més ben afinat. El cos parla i habitualment és un bon conseller.

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat