Una enquesta elaborada recentment per l’Ajuntament de Barcelona a 4.000 alumnes d’entre 10 i 12 anys de la ciutat ens ajuda a fer una radiografia prou bona sobre com se senten les criatures d’avui, què necessiten i què troben a faltar.
La meitat dels nens i de les nenes de la capital catalana no estan prou satisfets amb el seu temps lliure (53 %) ni tampoc amb la llibertat o autonomia que tenen (48 %) i 4 de cada 10 no estan prou satisfets amb la seva vida d’estudiant (42 %).
Probablement, aquestes dades són fàcilment extrapolables a infants d’altres grans ciutats, i variarien una mica si es preguntés a nens i nenes que viuen en localitats més petites o en zones de muntanya, per exemple. Però són un bon punt de partida per preguntar-nos si podem canviar alguna cosa per aconseguir que els infants tornin a fer d’infants. La canalla reclama (i necessita) tenir més temps per gaudir de la família i per jugar i estar amb els amics; demana sentir-se més segura i rebre més suport quan tenen problemes; ser escoltats i que s’atenguin les seves opinions; fer més vida amb la gent del barri i tenir espais per trobar-se amb altres nens i nenes; i fer més coses a l’aire lliure. Són demandes carregades de sentit comú i que desmunten alguns mites, com que a les criatures només els interessen els mòbils i els videojocs. Potser aquest és el recurs que tenen a l’abast perquè passen massa estones sols, mentre pares i mares fan mans i mànigues per conciliar. El gran repte de la nostra societat és educar nens feliços; infants honestos, crítics, empàtics, solidaris i autònoms. El camí passa, molt probablement, per una implicació real i efectiva dels diferents actors protagonistes (família, escola i societat) i per un canvi de paradigma educatiu. Cal ajudar a créixer la canalla des de la seguretat, l’alegria, el bon humor i l’empatia. En un temps de presses, angoixes i exigències, els nostres infants necessiten que apostem per una educació artesana i basada en les emocions.
Cal que fugim dels ‘hiper’ (hiperconnectats, hiperpaternitat, hipervigilats, hipermotivats…) per arribar a la senzillesa d’educar amb amor, amb sentit comú i amb responsabilitat. Ens ho estan demanant.