Avui m’he llevat amb ganes de riure, de veure la part positiva de la vida, les sensacions que deixen que el meu cos senti fred i escalfor, i una foto utòpica apareix per la meva anhelada memòria. I entre moments i moments, torna a aparèixer la notícia d’ahir.

Sí, un virus que ens fa veure la vida d’una altra manera, un ésser imperceptible que ens fa estar atents i amb moltes mesures -distància, mascareta i higiene-, molts rentats de mans, o com a mínim, això és el que ens diuen. Però el que no diuen és que aquest fet ens està canviant. El nostre jo es relativitza, sentim la mort i la por de mirar a prop, de viure el present i la por en sentir el futur, les notícies passen i el dia a dia ens deixa amb xifres i més xifres.

Paradoxes de la vida, mentre que a una part de la població la feina se li duplica, i on les hores del dia passen i passen sense ni tan sols aixecar-se de la cadira, l’altra part de la població veu com les hores passen i passen amb el pensament de com poder fer-ho tot plegat, com pagar les factures, com comprar l’aliment del dia a dia, perquè la seva feina no es teletreballa i el seu sou no els va permetre estalviar. Però el cert és que es podria exposar aquí tanta casuística com persones hi ha en el món. Sens dubte, el fet en sí és un tema, però la forma com es percep aquest fet n’és un altre de molt diferent. Això és el que ens fa ser únics, amb conseqüències, però únics.

I jo em pregunto, què és el que hauria de canviar?, que tornin els llocs de treball als qui l’han perdut; que mentrestant passa tot això de la pandèmia puguem viure dels ajuts, si és que tenim la sort d’accedir-hi, mentre els altres continuen i continuen amb feina i més feina; o bé, el que ha de canviar és la forma de percebre el món i viure en aquesta vida?

No som els únics implicats en aquest canvi, el món sencer està en aquesta cruïlla, i si ens parem a pensar, ja fa temps que moltes famílies, d’una o d’altra manera, s’han trobat amb un encreuament que els va obligar a aturar-se, pensar, quan la tristesa i la calma els ho permetien, i redissenyar la seva vida. L’estat del benestar per a uns, l’estat de salut per als altres; I sí, quan no s’està malalt es pensa en procurar arribar a un cert estat de benestar que doni pas a la felicitat, però quan la salut és vulnerable i la nostra salut no ens acompanya, l’estat de benestar arriba amb l’acceptació de la nova realitat, i aquest estat es fa present, segurament, amb un significat del concepte felicitat amb matisos i amb d’altres com l’esperança, l’esforç i la força, la paciència, la resiliència i la creativitat, entre molts d’altres.

I sí, ara és temps de resiliència i creativitat.

La nostra vida s’ha convertit en una realitat carregada de nous reptes i de situacions difícils de superar. Tothom transmet la importància d’apoderar-nos o, el que és el mateix, de tenir la capacitat de control personal i la competència per actuar, de saber buscar el suport social i de perfeccionar les nostres habilitats interpersonals; o la importància de ser creatius o, el que és el mateix, de ser diferents, de mirar on altres no han mirat, de reinventar-nos. Ens transmeten també la importància de guanyar en confiança i autocontrol emocional, de ser resilients o, el que és el mateix, d’intentar superar les situacions difícils amb les quals ens anem trobant i aprendre d’elles.

Però com? Ens diuen què és el que seria bo fer, però ni a les escoles, ni en el si familiar, ningú ens ha ensenyat estratègies per ser competents davant d’aquestes situacions. El saber fer s’aprèn fent i aquest fer s’aprèn caminant. Ara és el moment de caminar encara que haguem d’estar amb distàncies limitades.

Hi ha famílies que la vida els ha preparat d’una altra manera, famílies que un dia sense més, sense comptar amb allò, la malaltia i l’hospitalització del seu fill o la seva filla va interrompre de manera inesperada. I pel fet de ser infant, iniciant el caminar de la vida, pel fet de ser un ‘petit’ qui patia, repercutia, a més a més del propi infant o adolescent, dins del nucli familiar a on la malaltia havia irromput, i s’hi instal·lava sense previ avís i sense demanar permís. Tant a partir d’aquell moment, com ara globalment, cobren significança nous escenaris: l’hospital, les urgències, el quiròfan, els professionals amb bata blanca, els mestres en context d’hospital i domicili; tot i que ara amb una nova realitat, el mestre i l’educació estan en una corda fluixa, amb la mateixa corda fluixa que el món de la salut està quan les urgències s’omplen, quan el triatge ens fa escollir o quan un pacient deixa d’estar entre nosaltres. Ara el debat està en 1/ les metodologies, 2/ la pedagogia i l’andragogia, permetent equilibrar les responsabilitats amb les demandes, incloent-hi a tots els agents implicats, i 3/ amb la didàctica, sí, l’art (però no només dels mestres en ensenyar i amb aprenentatge mutu) de portar a terme, allà on s’estigui, l’educació.

Però el debat està també en les desigualtats, els debats que la UNESCO de manera continuada ens proposa setmana rere setmana (d’una qualitat excepcional) que ens fan replantejar la forma com arriba, novament, l’educació als nostres infants i adolescents. No tot el nostre debat ha de girar entorn la connectivitat, l’ús de les tecnologies, l’era digital avisada fa anys però del tot sobrevinguda, Internet o la millor plataforma per evocar els nostres coneixements a un grup més o menys nombrós. Algú i més alguns s’han i ens hem d’aturar i pensar pedagògicament i didàcticament parlant, 1/ la forma com aquestes recomanacions -ús de mascaretes, distància i rentat de mans que, a més, ara cal afegir-hi la higiene dels espais, la ventilació (per cert, aquest ha estat un examen de suspens en moltes institucions educatives, incloent-hi les universitats)- arriben a l’esfera psicològica i emocional i la forma com ressona de manera particular a cadascun de nosaltres, 2/ la forma com la família és resilient i creativa en el si de l’entorn familiar, 3/ la preocupació i dicotomia que genera la forma d’actuar i assistir a l’escola amb un infant i adolescent amb salut vulnerable, 4/, 5/, /6 i totes les que hi vulgueu afegir. Algú i més alguns han i hem de valorar, de manera preventiva, un munt de realitats de manera personalitzada i inclusiva, però que també faci sentir-nos únics i inclusos.

Cada vegada ho tinc més clar, i aquesta pandèmia ens ho ha posat en safata, la salut i l’educació tenen el deure de treballar conjuntament. Hem passat del títol: “Salut i Educació, la pedagogia hospitalària com un pont entre ambdós” -conceptes exposats de manera extensa en un llibre que des de l’Observatori Internacional en Pedagogia Hospitalària vàrem publicar tot just fa un any (abans de la pandèmia)- a pensar en el concepte d‘Educació i Salut, una qüestió integrada, com a cicle de ‘conversatoris’ que cada dos mesos es planteja l’Observatori juntament amb l’hospital Cardioinfantil de Bogotá, amb ponents que, des de la transdisciplinarietat, ens fan pensar i reflexionar entorn un repte concret. El nostre primer repte va ser: la família.

Ara més que mai, és temps de fets i no de paraules o idees. Ara més que mai, és temps de garantir l’educació a la població i de manera fonamental a la infància i adolescència i les seves famílies que per motius de salut es troben en situacions difícils. I també, ara més que mai, l’educació garantida a la població amb problemes de salut mental és el que més reptes i deures té. Rellegir la Carta Europea dels Drets de la Infància hospitalitzada, promulgada pel Parlament Europeu l’any 1986, així com els lineaments per cobrir les necessitats individuals del infants i adolescents malalts des d’una visió d’educació integradora i de qualitat presentades per la Hospital Organisation of Pedagogues in Europe (HOPE), ens pot ajudar ara a redissenyar i repensar un nou paradigma que inclogui l’educació com a forma de creixement en un concepte integrador de necessitats humanitzades.

Dra. Verónica Violant Holz
Professora Titular de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Directora de l’Observatori Internacional en Pedagogia Hospitalària. Membre del Comitè Científic de l’AACIC

Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant

Llegeix la Revista 26

A l’inici del problema a la Xina, tothom ho veia com un esdeveniment que no arribaria, era un país molt allunyat i hi havia molt poques possibilitats que ens pogués afectar.

Ara bé, el que inicialment era un focus localitzat en una ciutat es va estendre ràpidament fins que la pandèmia, sense distincions, va arribar a tot el món.

És molt fàcil fer crítica de com s’ha portat la gestió sanitària del greu problema que estem vivint, i encara no hem tocat fons. El que sí que es pot comentar és que les autoritats sanitàries no sols tenen l’obligació d’atendre la població davant de la malaltia, sinó que han de fer prevenció de manera que el problema es pugui controlar a temps i evitar-ne la seva expansió. I una acció que trobo poc afortunada és que, per evitar l’alarma, no es va informar objectivament la població, fet que considero que era obligatori per tal d’educar-la i, al mateix temps, haurien calgut unes mesures de prevenció més rigoroses.

Fet aquest comentari explicaré com vaig viure el confinament.

En primer lloc, és interessant recalcar que si bé es deixen de fer unes activitats, es busca la manera de substituir-les per altres i així omplir el buit de la situació.

Des del punt de vista laboral, com que tenia pendent finalitzar un treball de recerca de notable envergadura, vaig poder dedicar-hi sis setmanes de sol a sol i ja està pendent de publicació. Jo tenia aquesta opció, però la gent en tenia d’altres, i el recurs de seure davant de la televisió, per a mi era el darrer.

En relació a l’esport, comentaré la meva experiència. He fet esport tota la vida, i encara continuo fent-ne, amb molta dedicació.

Una veïna em va proposar si podia fer un programa de “gim”. Jo des del meu balcó i 5 alumnes des del seu, al mateix nivell que el meu.

Sessions de 45 minuts i 10 minuts d’estiraments cada dia, sense cap dia de descans. En total 80 sessions. Feia d’entrenador, fisioterapeuta (totes les persones eren jubilades i els exercicis havien de ser els adequats) i de metge. Cap lesionada i totes contentes, perquè van percebre la millora. Per la meva part em vaig reafirmar: es pot fer exercici cada dia, modificant-ne el programa i la intensitat.

Vaig haver de suspendre la “cursa científica” de Sant Pau, que s’organitzava des de feia 32 anys al mes de març. No volia renunciar a trencar aquesta tradició que tant ha contribuït a promoure l’exercici per a tothom.

El 24 de juny va finalitzar l’estat d’alarma. El 27, dissabte, vàrem celebrar la primera milla Sant Pau pel recinte històric amb totes les mesures de seguretat. Des de l’hospital havíem de donar exemple. Va tenir una gran repercussió, ja que va ser la primera cursa postcovid de tot l’Estat.

Aquesta és una breu i parcial referència del que ha representat l’excepcionalitat dels moments que estem vivint.

Dr. Ricard Serra Grima
Cardiòleg i especialista en medicina de l’esport. Membre del Comitè d’Honor de l’AACIC

Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant

Llegeix la Revista 26

De sobte, com qui no vol la cosa, passem de poder gaudir d’una llibertat que no valoràvem, la de moure’ns sense restriccions, a passar a estar “confinats”.

– Què vol dir confinats? – pregunten les dues petites de casa.

La resposta és una cara d’incredulitat i una resposta sense arguments:

– Vol dir: “no podem sortir de casa”.

La pregunta lògica és:

– Per què?

Un silenci i un “al carrer hi ha un virus”, cares de “el papa ens fa una broma”, però no…, entrem en un període d’incertesa i una por continguda. Comencen les notícies inconcretes, els missatges discordants, que si ens hem de rentar les mans amb un gel en tot moment, que si es pot sortir a hores delimitades i amb “mascareta”, que s’esgota el menjar als supermercats i un llarg etcètera d’inputs que semblen trets d’un guió de ciència-ficció.

Passen els dies i comencem una nova rutina. Jo em quedo fent teletreball a casa amb les dues petites i la meva dona passa a ser una d’aquelles heroïnes que lluita a cos descobert, en un hospital, contra una tal covid-19. Arriba a casa amb mascareta, no s’apropa a nosaltres, fa els àpats a part i dorm en una habitació diferent, tot molt surrealista, però, a la vegada, molt necessari.

Us podria explicar mil anècdotes de com és el teletreball amb una nena de sis anys i una altra de dos, però això ho deixarem per al llibre de tragicomèdia.

Passem ja a la part de les reflexions.

Ha estat dur a estones, però crec que hem sortit reforçats en l’àmbit familiar. Som més forts, més conscients de la importància de gaudir del dia a dia amb les persones estimades i hem après a valorar aquells petits detalls que la vida ens ofereix cada dia. Crec que hem entès que de les desgràcies, si s’analitzen correctament, se’n pot sortir reforçat.

Hem tingut la sort de no patir cap pèrdua d’un ésser estimat. Aquí sí que vull fer una abraçada immensa (tot i que no és aconsellable) a tots aquells que heu perdut alguna persona estimada i vull convidar-vos a encarar la vida amb optimisme. Tal com diuen “no hi ha cap mal, que cent anys romangui”.

Ens en sortirem i hem de fer-ho, més forts, però, sobretot, més humils i empàtics.

Ramon Presas
Tresorer de l’AACIC des del maig de 2017

Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant

Llegeix la Revista 26

Tots recordarem l’any 2020. La memòria, sovint, ens desdibuixa els esdeveniments positius però, definitivament, marca a foc allò que ens ha fet patir i que ens ha trasbalsat. I per això recordarem l’any 2020, pel convuls trasbals que tots hem sofert.

La pandèmia causada per la COVID-19 ens ha afectat a tots des d’un punt de vista personal, social, econòmic i professional. En el meu cas, i des d’un punt de vista personal, he viscut –i visc aquest període amb una notable sensació d’incertesa en relació a l’evolució de la malaltia, les mesures de protecció marcades per les autoritats i les investigacions mèdiques sobre una possible vacuna. Els familiars de persones amb cardiopaties (així com d’altres persones pertanyents a grups de risc) afegim, per descomptat, una angoixa suplementària que es debat constantment entre extremar les mesures de precaucions i la necessitat que la vida continuï en allò que s’ha anomenat la nova normalitat. Òbviament, ho vivim tots a la nostra manera i a cadascú li afectarà en major o menor mesura, però el que és evident és que la sensació d’ansietat ens ha vingut a visitar a tots durant aquests mesos per deixar-nos ben descol·locats durant una bona estona.

Amb relació a l’àmbit professional (soc advocat), la crisi econòmica i la sanitària han promogut molts canvis legislatius i també la possibilitat de teletreballar. Certament, els aspectes i les conseqüències legals de la pandèmia han tingut i estan tenint una importància cabdal i ens han obligat a incrementar els esforços per actualitzar-nos constantment. Efectivament, el teletreball s’ha incrementat, tot i que, almenys en el meu cas, ha estat necessari instaurar les mesures suficients per garantir el treball físic per tornar a l’activitat ordinària del despatx; objectiu que, malgrat les dificultats, hem aconseguit amb èxit.

La pandèmia, en tot cas, ens ha deixat cicatrius i conclusions evidents; una d’elles, potser la més destacada, és la necessitat de comptar amb un sistema sanitari fort, potent i preparat. En aquest sentit, podem coincidir en el fet que cal una major inversió en aquest camp i una transformació del model econòmic cap a una economia més basada en la investigació, el desenvolupament i la ciència com a instrument de rendibilitat econòmica o, en tot cas, que situï la salut al lloc de preferència que es mereix entre els objectius de qualsevol administració.

La pandèmia ens deixa, així mateix, aprenentatges i reptes de futur. Òbviament, la investigació d’una vacuna o dels fàrmacs que ens ajudin a superar l’actual situació sembla fonamental tot i que, al mateix nivell, hauríem d’abordar urgentment l’establiment de protocols i plans de contingència per evitar que nous episodis futurs tornin a bloquejar el sistema sanitari, l’economia global i, molt profundament, les nostres vides.

Segons ens diuen, haurem d’aprendre a conviure amb aquest virus i, sembla que també, amb noves crisis sanitàries en un futur recent, la qual cosa ens situarà en una nova normalitat perfectament anormal i, per què no dir-ho, una mica més trista que la que coneixíem. Com al quadre de Caspar David Friedrich, ens toca observar el mar de núvols, caminar-hi…

Borja Pardo
Patró i secretari de la Fundació CorAvant

Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant

Llegeix la Revista 26