Avui m’he llevat amb ganes de riure, de veure la part positiva de la vida, les sensacions que deixen que el meu cos senti fred i escalfor, i una foto utòpica apareix per la meva anhelada memòria. I entre moments i moments, torna a aparèixer la notícia d’ahir.
Sí, un virus que ens fa veure la vida d’una altra manera, un ésser imperceptible que ens fa estar atents i amb moltes mesures -distància, mascareta i higiene-, molts rentats de mans, o com a mínim, això és el que ens diuen. Però el que no diuen és que aquest fet ens està canviant. El nostre jo es relativitza, sentim la mort i la por de mirar a prop, de viure el present i la por en sentir el futur, les notícies passen i el dia a dia ens deixa amb xifres i més xifres.
Paradoxes de la vida, mentre que a una part de la població la feina se li duplica, i on les hores del dia passen i passen sense ni tan sols aixecar-se de la cadira, l’altra part de la població veu com les hores passen i passen amb el pensament de com poder fer-ho tot plegat, com pagar les factures, com comprar l’aliment del dia a dia, perquè la seva feina no es teletreballa i el seu sou no els va permetre estalviar. Però el cert és que es podria exposar aquí tanta casuística com persones hi ha en el món. Sens dubte, el fet en sí és un tema, però la forma com es percep aquest fet n’és un altre de molt diferent. Això és el que ens fa ser únics, amb conseqüències, però únics.
I jo em pregunto, què és el que hauria de canviar?, que tornin els llocs de treball als qui l’han perdut; que mentrestant passa tot això de la pandèmia puguem viure dels ajuts, si és que tenim la sort d’accedir-hi, mentre els altres continuen i continuen amb feina i més feina; o bé, el que ha de canviar és la forma de percebre el món i viure en aquesta vida?
No som els únics implicats en aquest canvi, el món sencer està en aquesta cruïlla, i si ens parem a pensar, ja fa temps que moltes famílies, d’una o d’altra manera, s’han trobat amb un encreuament que els va obligar a aturar-se, pensar, quan la tristesa i la calma els ho permetien, i redissenyar la seva vida. L’estat del benestar per a uns, l’estat de salut per als altres; I sí, quan no s’està malalt es pensa en procurar arribar a un cert estat de benestar que doni pas a la felicitat, però quan la salut és vulnerable i la nostra salut no ens acompanya, l’estat de benestar arriba amb l’acceptació de la nova realitat, i aquest estat es fa present, segurament, amb un significat del concepte felicitat amb matisos i amb d’altres com l’esperança, l’esforç i la força, la paciència, la resiliència i la creativitat, entre molts d’altres.
I sí, ara és temps de resiliència i creativitat.
La nostra vida s’ha convertit en una realitat carregada de nous reptes i de situacions difícils de superar. Tothom transmet la importància d’apoderar-nos o, el que és el mateix, de tenir la capacitat de control personal i la competència per actuar, de saber buscar el suport social i de perfeccionar les nostres habilitats interpersonals; o la importància de ser creatius o, el que és el mateix, de ser diferents, de mirar on altres no han mirat, de reinventar-nos. Ens transmeten també la importància de guanyar en confiança i autocontrol emocional, de ser resilients o, el que és el mateix, d’intentar superar les situacions difícils amb les quals ens anem trobant i aprendre d’elles.
Però com? Ens diuen què és el que seria bo fer, però ni a les escoles, ni en el si familiar, ningú ens ha ensenyat estratègies per ser competents davant d’aquestes situacions. El saber fer s’aprèn fent i aquest fer s’aprèn caminant. Ara és el moment de caminar encara que haguem d’estar amb distàncies limitades.
Hi ha famílies que la vida els ha preparat d’una altra manera, famílies que un dia sense més, sense comptar amb allò, la malaltia i l’hospitalització del seu fill o la seva filla va interrompre de manera inesperada. I pel fet de ser infant, iniciant el caminar de la vida, pel fet de ser un ‘petit’ qui patia, repercutia, a més a més del propi infant o adolescent, dins del nucli familiar a on la malaltia havia irromput, i s’hi instal·lava sense previ avís i sense demanar permís. Tant a partir d’aquell moment, com ara globalment, cobren significança nous escenaris: l’hospital, les urgències, el quiròfan, els professionals amb bata blanca, els mestres en context d’hospital i domicili; tot i que ara amb una nova realitat, el mestre i l’educació estan en una corda fluixa, amb la mateixa corda fluixa que el món de la salut està quan les urgències s’omplen, quan el triatge ens fa escollir o quan un pacient deixa d’estar entre nosaltres. Ara el debat està en 1/ les metodologies, 2/ la pedagogia i l’andragogia, permetent equilibrar les responsabilitats amb les demandes, incloent-hi a tots els agents implicats, i 3/ amb la didàctica, sí, l’art (però no només dels mestres en ensenyar i amb aprenentatge mutu) de portar a terme, allà on s’estigui, l’educació.
Però el debat està també en les desigualtats, els debats que la UNESCO de manera continuada ens proposa setmana rere setmana (d’una qualitat excepcional) que ens fan replantejar la forma com arriba, novament, l’educació als nostres infants i adolescents. No tot el nostre debat ha de girar entorn la connectivitat, l’ús de les tecnologies, l’era digital avisada fa anys però del tot sobrevinguda, Internet o la millor plataforma per evocar els nostres coneixements a un grup més o menys nombrós. Algú i més alguns s’han i ens hem d’aturar i pensar pedagògicament i didàcticament parlant, 1/ la forma com aquestes recomanacions -ús de mascaretes, distància i rentat de mans que, a més, ara cal afegir-hi la higiene dels espais, la ventilació (per cert, aquest ha estat un examen de suspens en moltes institucions educatives, incloent-hi les universitats)- arriben a l’esfera psicològica i emocional i la forma com ressona de manera particular a cadascun de nosaltres, 2/ la forma com la família és resilient i creativa en el si de l’entorn familiar, 3/ la preocupació i dicotomia que genera la forma d’actuar i assistir a l’escola amb un infant i adolescent amb salut vulnerable, 4/, 5/, /6 i totes les que hi vulgueu afegir. Algú i més alguns han i hem de valorar, de manera preventiva, un munt de realitats de manera personalitzada i inclusiva, però que també faci sentir-nos únics i inclusos.
Cada vegada ho tinc més clar, i aquesta pandèmia ens ho ha posat en safata, la salut i l’educació tenen el deure de treballar conjuntament. Hem passat del títol: “Salut i Educació, la pedagogia hospitalària com un pont entre ambdós” -conceptes exposats de manera extensa en un llibre que des de l’Observatori Internacional en Pedagogia Hospitalària vàrem publicar tot just fa un any (abans de la pandèmia)- a pensar en el concepte d‘Educació i Salut, una qüestió integrada, com a cicle de ‘conversatoris’ que cada dos mesos es planteja l’Observatori juntament amb l’hospital Cardioinfantil de Bogotá, amb ponents que, des de la transdisciplinarietat, ens fan pensar i reflexionar entorn un repte concret. El nostre primer repte va ser: la família.
Ara més que mai, és temps de fets i no de paraules o idees. Ara més que mai, és temps de garantir l’educació a la població i de manera fonamental a la infància i adolescència i les seves famílies que per motius de salut es troben en situacions difícils. I també, ara més que mai, l’educació garantida a la població amb problemes de salut mental és el que més reptes i deures té. Rellegir la Carta Europea dels Drets de la Infància hospitalitzada, promulgada pel Parlament Europeu l’any 1986, així com els lineaments per cobrir les necessitats individuals del infants i adolescents malalts des d’una visió d’educació integradora i de qualitat presentades per la Hospital Organisation of Pedagogues in Europe (HOPE), ens pot ajudar ara a redissenyar i repensar un nou paradigma que inclogui l’educació com a forma de creixement en un concepte integrador de necessitats humanitzades.
Dra. Verónica Violant Holz
Professora Titular de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Directora de l’Observatori Internacional en Pedagogia Hospitalària. Membre del Comitè Científic de l’AACIC
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant