A l’inici del problema a la Xina, tothom ho veia com un esdeveniment que no arribaria, era un país molt allunyat i hi havia molt poques possibilitats que ens pogués afectar.
Ara bé, el que inicialment era un focus localitzat en una ciutat es va estendre ràpidament fins que la pandèmia, sense distincions, va arribar a tot el món.
És molt fàcil fer crítica de com s’ha portat la gestió sanitària del greu problema que estem vivint, i encara no hem tocat fons. El que sí que es pot comentar és que les autoritats sanitàries no sols tenen l’obligació d’atendre la població davant de la malaltia, sinó que han de fer prevenció de manera que el problema es pugui controlar a temps i evitar-ne la seva expansió. I una acció que trobo poc afortunada és que, per evitar l’alarma, no es va informar objectivament la població, fet que considero que era obligatori per tal d’educar-la i, al mateix temps, haurien calgut unes mesures de prevenció més rigoroses.
Fet aquest comentari explicaré com vaig viure el confinament.
En primer lloc, és interessant recalcar que si bé es deixen de fer unes activitats, es busca la manera de substituir-les per altres i així omplir el buit de la situació.
Des del punt de vista laboral, com que tenia pendent finalitzar un treball de recerca de notable envergadura, vaig poder dedicar-hi sis setmanes de sol a sol i ja està pendent de publicació. Jo tenia aquesta opció, però la gent en tenia d’altres, i el recurs de seure davant de la televisió, per a mi era el darrer.
En relació a l’esport, comentaré la meva experiència. He fet esport tota la vida, i encara continuo fent-ne, amb molta dedicació.
Una veïna em va proposar si podia fer un programa de “gim”. Jo des del meu balcó i 5 alumnes des del seu, al mateix nivell que el meu.
Sessions de 45 minuts i 10 minuts d’estiraments cada dia, sense cap dia de descans. En total 80 sessions. Feia d’entrenador, fisioterapeuta (totes les persones eren jubilades i els exercicis havien de ser els adequats) i de metge. Cap lesionada i totes contentes, perquè van percebre la millora. Per la meva part em vaig reafirmar: es pot fer exercici cada dia, modificant-ne el programa i la intensitat.
Vaig haver de suspendre la “cursa científica” de Sant Pau, que s’organitzava des de feia 32 anys al mes de març. No volia renunciar a trencar aquesta tradició que tant ha contribuït a promoure l’exercici per a tothom.
El 24 de juny va finalitzar l’estat d’alarma. El 27, dissabte, vàrem celebrar la primera milla Sant Pau pel recinte històric amb totes les mesures de seguretat. Des de l’hospital havíem de donar exemple. Va tenir una gran repercussió, ja que va ser la primera cursa postcovid de tot l’Estat.
Aquesta és una breu i parcial referència del que ha representat l’excepcionalitat dels moments que estem vivint.
Dr. Ricard Serra Grima
Cardiòleg i especialista en medicina de l’esport. Membre del Comitè d’Honor de l’AACIC
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant