De sobte, com qui no vol la cosa, passem de poder gaudir d’una llibertat que no valoràvem, la de moure’ns sense restriccions, a passar a estar “confinats”.
– Què vol dir confinats? – pregunten les dues petites de casa.
La resposta és una cara d’incredulitat i una resposta sense arguments:
– Vol dir: “no podem sortir de casa”.
La pregunta lògica és:
– Per què?
Un silenci i un “al carrer hi ha un virus”, cares de “el papa ens fa una broma”, però no…, entrem en un període d’incertesa i una por continguda. Comencen les notícies inconcretes, els missatges discordants, que si ens hem de rentar les mans amb un gel en tot moment, que si es pot sortir a hores delimitades i amb “mascareta”, que s’esgota el menjar als supermercats i un llarg etcètera d’inputs que semblen trets d’un guió de ciència-ficció.
Passen els dies i comencem una nova rutina. Jo em quedo fent teletreball a casa amb les dues petites i la meva dona passa a ser una d’aquelles heroïnes que lluita a cos descobert, en un hospital, contra una tal covid-19. Arriba a casa amb mascareta, no s’apropa a nosaltres, fa els àpats a part i dorm en una habitació diferent, tot molt surrealista, però, a la vegada, molt necessari.
Us podria explicar mil anècdotes de com és el teletreball amb una nena de sis anys i una altra de dos, però això ho deixarem per al llibre de tragicomèdia.
Passem ja a la part de les reflexions.
Ha estat dur a estones, però crec que hem sortit reforçats en l’àmbit familiar. Som més forts, més conscients de la importància de gaudir del dia a dia amb les persones estimades i hem après a valorar aquells petits detalls que la vida ens ofereix cada dia. Crec que hem entès que de les desgràcies, si s’analitzen correctament, se’n pot sortir reforçat.
Hem tingut la sort de no patir cap pèrdua d’un ésser estimat. Aquí sí que vull fer una abraçada immensa (tot i que no és aconsellable) a tots aquells que heu perdut alguna persona estimada i vull convidar-vos a encarar la vida amb optimisme. Tal com diuen “no hi ha cap mal, que cent anys romangui”.
Ens en sortirem i hem de fer-ho, més forts, però, sobretot, més humils i empàtics.
Ramon Presas
Tresorer de l’AACIC des del maig de 2017
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant