Tots recordarem l’any 2020. La memòria, sovint, ens desdibuixa els esdeveniments positius però, definitivament, marca a foc allò que ens ha fet patir i que ens ha trasbalsat. I per això recordarem l’any 2020, pel convuls trasbals que tots hem sofert.
La pandèmia causada per la COVID-19 ens ha afectat a tots des d’un punt de vista personal, social, econòmic i professional. En el meu cas, i des d’un punt de vista personal, he viscut –i visc aquest període amb una notable sensació d’incertesa en relació a l’evolució de la malaltia, les mesures de protecció marcades per les autoritats i les investigacions mèdiques sobre una possible vacuna. Els familiars de persones amb cardiopaties (així com d’altres persones pertanyents a grups de risc) afegim, per descomptat, una angoixa suplementària que es debat constantment entre extremar les mesures de precaucions i la necessitat que la vida continuï en allò que s’ha anomenat la nova normalitat. Òbviament, ho vivim tots a la nostra manera i a cadascú li afectarà en major o menor mesura, però el que és evident és que la sensació d’ansietat ens ha vingut a visitar a tots durant aquests mesos per deixar-nos ben descol·locats durant una bona estona.
Amb relació a l’àmbit professional (soc advocat), la crisi econòmica i la sanitària han promogut molts canvis legislatius i també la possibilitat de teletreballar. Certament, els aspectes i les conseqüències legals de la pandèmia han tingut i estan tenint una importància cabdal i ens han obligat a incrementar els esforços per actualitzar-nos constantment. Efectivament, el teletreball s’ha incrementat, tot i que, almenys en el meu cas, ha estat necessari instaurar les mesures suficients per garantir el treball físic per tornar a l’activitat ordinària del despatx; objectiu que, malgrat les dificultats, hem aconseguit amb èxit.
La pandèmia, en tot cas, ens ha deixat cicatrius i conclusions evidents; una d’elles, potser la més destacada, és la necessitat de comptar amb un sistema sanitari fort, potent i preparat. En aquest sentit, podem coincidir en el fet que cal una major inversió en aquest camp i una transformació del model econòmic cap a una economia més basada en la investigació, el desenvolupament i la ciència com a instrument de rendibilitat econòmica o, en tot cas, que situï la salut al lloc de preferència que es mereix entre els objectius de qualsevol administració.
La pandèmia ens deixa, així mateix, aprenentatges i reptes de futur. Òbviament, la investigació d’una vacuna o dels fàrmacs que ens ajudin a superar l’actual situació sembla fonamental tot i que, al mateix nivell, hauríem d’abordar urgentment l’establiment de protocols i plans de contingència per evitar que nous episodis futurs tornin a bloquejar el sistema sanitari, l’economia global i, molt profundament, les nostres vides.
Segons ens diuen, haurem d’aprendre a conviure amb aquest virus i, sembla que també, amb noves crisis sanitàries en un futur recent, la qual cosa ens situarà en una nova normalitat perfectament anormal i, per què no dir-ho, una mica més trista que la que coneixíem. Com al quadre de Caspar David Friedrich, ens toca observar el mar de núvols, caminar-hi…
Borja Pardo
Patró i secretari de la Fundació CorAvant
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant