Vaig néixer fa 24 anys a la clínica Sagrada Família de Barcelona amb una cardiopatia congènita, al cap de res em van dur a la Vall d’Hebron i em van posar a mans del Doctor Casaldàliga, el Doctor Iglesias i el Doctor Murtra, entre altres. Puc dir que aquí he viscut tres dels moments més importants de la meva vida i milers de petits moments que han marcat la meva manera de ser i de viure. Una de les coses que més valoro de la meva unitat és poder dir que hem crescut junts, que van veure com arribava acabat de néixer per operar-me per primera vegada i… fins avui. Jo també els he vist créixer, alguns s’han jubilat i m’han deixat a les mans dels qui un dia vaig conèixer com als seus alumnes.
Hi ha moltes persones que associo a aquest hospital. Doctors, doctores, infermeres, auxiliars, personal administratiu, pacients amb els quals he compartit sales d’espera, companys d’habitació… Totes tenen una cosa en comú, i és la certa obligació d’haver-se de creuar en el meu camí, sigui com a treballadors d’aquesta casa, sigui com a malalts. Avui ens han reunit aquí per reconèixer la feina, el suport, la companyia i les hores que ens brinden un altre grup de persones, les que no tenen cap tipus d’obligació de passar matins, tardes i altres estones de dia entre aquestes mil parets que té la Vall d’Hebron.
Com a Jordi pacient, els dies que toca venir a revisió – sóc pacient del Dr. Casaldàliga des que vaig néixer i fins que es va jubilar i ara ho sóc de la Dra. Dos.- Doncs bé, com els deia- quan toca venir, la frase que a casa tenim al cap és: Sabem quan entres però no quan surts. Quan estem baixant les escales cap als soterranis de les consultes externes del matern-infantil el temps s’atura, i tot el que portem de la feina, la universitat, les preocupacions del dia a dia… queden fora. I només parlo de les revisions, en el meu cas: eco, electro i visita. L’aïllament total arriba el dia que t’han d’ingressar, d’entrada, tot s’atura.
Al llarg dels meus 24 anys he fet quatre estades aquí a l’hospital. La primera al cap de pocs mesos de néixer, un parell quan tenia entre 12 i 13 anys (cateterisme i segona operació) i l’última deu fer cosa de poc menys de 3 anys.
La primera, evidentment no el recordo i de la darrera va ser un pur tràmit, sabia que havia arribat greu a l’hospital però cada dia era una prova més a passar per tornar a casa. Evidentment el tracte que vaig rebre per part del personal de la casa va ser excel·lent, sempre ho ha estat, però la meva meta era marxar i gaudir molt de les visites dels amics, la família i les converses amb alguns dels companys d’habitació.
El segon i tercer ingrés els compto com a un, un pack. Doncs mireu, tot i ser igual d’incert i perillós que els altres, és el que recordo amb un color més clar, el que tot i ser conscient de què hi havia i de com era d’extraordinària la situació, puc dir que hi va haver moments que vaig gaudir i que, com quan estàs de campaments, sabia que trobaria a faltar. Es vivia un ambient que com a pacient i com a nen valorava i ara amb el temps el valoro encara més perquè tant als meus amics d’habitació com a mi ens semblava el més normal del món. Per exemple, el fet de poder seguir fent classes i feina de l’escola a l’hospital no hauria estat possible si no hauria estat per aquella noia que ens esperava a l’Aula quan baixàvem de planta, si no recordo malament dues tardes a la setmana.
Pensant en aquells dies també em ve una imatge al cap, molt maca, quasi un quadre o una fotografia d’aquelles per emmarcar: la porta de l’habitació que hi havia davant de la sala de jocs oberta i els més petitons de la planta meravellats amb els globus i jocs que els feien els pallassos que aquell dia havien vingut a animar a tothom que corria per allà.
Aquests només són dos records, en podria explicar més, i com jo, cada pacient, cada mare, cada pare, cada parella, cada persona que en definitiva, directa o indirectament ha estat pacient de l’hospital. No els podríem recordar sense aquestes persones i aquestes entitats a qui avui hem de reconèixer aquesta feina que fan. Normalment utilitzem adjectius per a definir persones, avui faré servir verbs per explicar com recordo què em van fer sentir els voluntaris amb els quals m’he topat al llarg d’aquests anys: em van acompanyar, em van fer riure i somriure, em van connectar amb el que passava fora, van normalitzar una situació difícil… Podria seguir amb aquesta llista de verbs però no m’agradaria acabar sense parlar de l’altra cara que fa que valori les persones i entitats de voluntariat que ens hem trobat avui aquí.
Fa un any vaig participar com a testimoni a La Marató de TV3, a part dels 10 minuts d’entrevista, aquelles setmanes prèvies vaig descobrir que els Pallassos d’Hospital, i els mestres de les Aules, per exemple, eren només la punta de l’iceberg, hi havia molts altres voluntaris i voluntàries com és el cas dels qui mitjançant la seva experiència com a expacients, pacients, familiars o persones vinculades amb l’hospital o amb una malaltia concreta es dediquen a donar suport, companyia i perspectiva als qui ara estan en la situació per la qual aquests voluntaris ja van passar. M’agrada poder considerar-me, encara que sigui des de fa poc temps, dins d’aquest grup. És bonic saber que en certa manera jo també puc tornar el que un dia aquesta casa em va donar. I encara més maco és pensar que hi ha i hi haurà molts “Jordis” i moltes “famílies d’en Jordi” que tot i les circumstàncies adverses, el seu pas per l’hospital els és més fàcil en gran part al testimoni, dedicació i companyia d’aquestes persones voluntàries.
Per últim i ja acabo, reconèixer també la cara més “voluntària” dels doctors, doctores, infermeres, auxiliars i treballadors de la casa, aquesta part humana que fa que senti l’Hospital de la Vall d’Hebron, la Residència que li dèiem amb mons pares. Una segona casa, un cercle de confort, perquè a més de controlar les nostres malalties ens coneixeu, ens acompanyeu, ens cuideu, ens animeu, sou sincers i ens mimeu. I això és molt gran per nosaltres i els nostres.
Avui, com el dia de La Marató, o aquest estiu que vaig venir a gravar una càpsula sobre la meva experiència com a pacient per l’aniversari de l’Hospital, em sento una mica com aquell exalumne que torna a l’escola on va anar de petit per explicar a què es dedica actualment i fa memòria de tot el que hi va viure. En aquest cas, en el meu cas però, per sort encara em queden moltíssims anys per seguir venint a aquesta escola.
Gràcies.
Jordi Fernández Vives