El fet de recordar és una part important de la nostra vida i, de vegades, ens sorprenem amb els detalls que som capaços de retenir i de gaudir del que hem viscut com si ho tornéssim a viure. I, som aquí, intentant posar una mica d’ordre a tot el que ens torna quan mirem el document on diu que l’AACIC fa vint anys, el nostre fill en farà 22 i nosaltres estem lligats a l’AACIC des de l’any 1994.
Sempre està bé començar pel principi, encara que recordar-ho fa una mica de mal. Eren moments complicats per a nosaltres, estàvem dins d’una espiral de sensacions, de noves experiències i necessitats.
Va ser a la sala d’espera de les consultes mèdiques a Barcelona on vaig trobar el telèfon de l’AACIC. No vaig trigar gaire a contactar-hi i a partir d’aquí vam recórrer un camí conjunt.
A les primeres trobades t’adonaves que hi havia més famílies amb nens amb cardiopaties congènites amb les qual podies compartir i conèixer-les . Els primers talonaris de loteria, les escapades per portar documentació a les administracions per demanar –los subvencions, la participació en actes de difusió i recaptació de fons. Les primeres fires d’entitats, la selecció del material per posar-lo a la venda, com ara les samarretes, els llapis i evidentment, el primer mocador de l’AACIC.
La preparació de la festa de l’any 2003 a Tarragona, més endavant s’hi afegiria la celebració dels deu anys, la festa anual al Tibidabo, i molts més actes que cada vegada omplien més espais de Catalunya. Anàvem creixent. La incorporació de diferents professionals que permetien i permeten donar resposta a les necessitats dels nostres fills i també a les nostres. Per a nosaltres va ser especialment emotiva la dedicatòria de Miquel Marti i Pol, amb les paraules de la seva dedicatòria, en va voler transmetre tota la força que la seva delicada salut li ho impedia.
Van sorgir els primers espais per a mares i pares, aquell espai on poder compartir, aprendre, escoltar i tantes altres coses que ens ajuden en el nostre dia a dia. I no hem d’oblidar el pessebre vivent, que va destinar la seva recaptació a la nostra Associació. Us asseguro que va ser un repte i, com sempre, la resposta de la gent va ser prou agraïda.
Ja veieu com una part de la nostra historia està lligada a la de l’AACIC. Ara, l’Associació és més gran, hi pertanyen més famílies, està més diversificada, fa moltes més activitats i continua estant present a la nostra societat. Aquells nens, com és el nostre cas, ara són joves i per a ells s’ha creat als hospitals la Unitat de Cardiopaties Congènites de l’Adolescent i l’Adult (UCCAA). Ho sabeu ? Això és molt important. S’ha fet perquè hi ha una població que per primera vegada la necessita (els nostres fills s’han fet grans) i una altra raó és que tindran una resposta molt especifica per a les seves necessitats. I això com a pares ens dóna molta tranquil·litat.
De ben segur que em deixo moltes coses, he intentat fer una pinzellada de vint anys en unes quantes línies. La veritat és que no ha estat fàcil. Vull dir-vos que aquesta associació és molt importat i molt necessària i que entre tots hem de donar el suport que calgui perquè pugui continuar fent la feina que fa.
Els nostres camins no són sempre els més fàcils i els finals, de vegades, tampoc són els que haguéssim triat, però sempre hem d’intentar fer més planera i més confortable la nostra ruta. Els nens que neixen amb una cardiopatia congènita s’han de beneficiar dels avantatges que els doni la societat, els quals s’han d’anar construint a mesura que s’evidencien les necessitats, i han d’existir organitzacions, com ara l’AACIC, perquè vetllin per aquesta tasca.
No podem acabar aquest escrit sense agrair a tots aquells que d’una manera o d’una altra han format part d’aquesta història. Gràcies per la vostra dedicació. L’ENHORABONA I PER MOLTS ANYS!
Família Sicart Gil