La Trobada es va celebrar el dia 5 d’abril a El Masnou, juntament amb l’Assemblea general dels socis i sòcies de l’entitat. A més d’aquest acte, inevitablement institucional i protocol·lari, però participatiu, en el programa de la jornada es proposaven dues activitats molt interessants. D’una banda, una conferència a càrrec de la psicòloga i pedagoga Maria Jesús Comellas, una de les principals inspiradores a Catalunya del debat sobre l’educació dels joves al segle XXI. D’altra banda, mentre els pares escoltaven les paraules de la doctora Comelles, els joves compartien les seves inquietuds amb les doctores Maite Doñate, especialista en medicina de l’esport i Rosa Cullell, cardiòloga, sobre temes relacionats amb l’esport, la competició i l’exercici físic.
El dia, amb sol tot i que un pel ventós, es va completar amb tallers per a nens i nenes i amb la intervenció d’un mag, en Truquitxan, que… bé, en feia de les seves!
Els joves de l’AACIC reivindiquen la seva pròpia responsabilitat en decidir si fer activitat física
Maite Doñate, especialista en medicina de l’esport i membre de l’equip de l’Hospital St. Pau de Barcelona i la cardiòloga de l’Hospital St. Joan de Reus Rosa Cullell, van estar parlant amb els joves de l’AACIC durant gairebé dues hores sobre exercici físic, competició i esport a la Trobada anual 2008 de l’AACIC a El Masnou. Desprès, els joves i les doctores van compartir els temes mes importants amb els pares i mares. Aquestes són les conclusions:
La por és sovint el company de viatge dels pares quan es tracta de dir quines coses poden fer o no poden fer els fills o filles. Per això, la convocatòria que ha reunit els joves i les especialistes a la Trobada s’anunciava amb el títol “Del Dragon Khan al zapping”. El títol posava en evidència dues actituds: joves que no paren de fer coses o joves asseguts tot el dia davant d’una pantalla. Entre el Dragon Khan i la por hi ha un ventall enorme de possibilitats.
“No ens sembla just que les persones amb cardiopatia estiguin excloses dels programes d’esport, perquè l’esport és molt saludable”, afirmava la doctora Cullell. “L’exercici físic, -deia- en qualsevol de nosaltres, és una eina al servei de la nostra salut. Ara bé, qualsevol indicació o qualsevol recomanació s’ha de fer amb la persona al davant.”
Un pare de la sala, però, preguntava als joves: “Però, vosaltres, pareu quan ho necessiteu?”. La resposta va estar contundent: “Jo sí!”, va dir un dels joves. (Una mare afegia. “De petita jo era de les que mai parava, per això ara em fa por). Altres veus posaven sobre la taula algunes evidències: “Hi ha nens que no fan res a la classe d’educació física, però al pati corren com volen”.
Pel que fa a les cardiopaties i l’exercici físic hi han dos grans grups. Deia la doctora Cullell que “ Hi ha persones que ja han estat intervingudes quirúrgicament i, es pot dir que la cardiopatia està resolta. En aquest cas no és imprescindible de fer la prova d’esforç. Hi ha casos en què s’ha d’anar amb molt de compte i la prova d’esforç és una eina científica molt útil “.
La doctora Doñate explicava en què consisteix: “… és una simulació del que passa en l’organisme quan es fa exercici físic. Tenim control del ritme cardíac, de la tensió, la respiració, i obtenim informació dels requeriments musculars en qualsevol situació d’exercici. Ens fem una idea clara de les condicions del cor per assumir una certa demanda davant d’una situació física.”
El consum d’oxigen dels muscles determina un índex: baix, mig o alt. “La gran majoria de noies i nois amb cardiopaties -deia la doctora Doñate- estan en un nivell mitjà de consum d’oxigen, com la majoria de nens de la seva edat. Per tant han de poder fer el que fan altres nois de la seva edat: fer una excursió, nedar, anar amb bicicleta o fer esport d’intensitat mitjana.
Algú altre a la sala preguntava, perquè els nostres fills i filles “sempre diuen que estan cansats?” El comentari general insistia amb el fet que molts d’aquests infants han estat sotmesos a múltiples limitacions. Si no hi ha arrítmies, si la tensió es comporta i la musculatura respon, podem dir que la persona pot iniciar-se en la practica d’una activitat física de manera progressiva, com ho faria qualsevol altre persona.
El debat va arribar al punt culminant en el moment que en José (un jove amb cardiopatia) va prendre la paraula: “Jo entenc que els pares estiguin preocupats, però s’ha de confiar en els nens. Ells saben perfectament fins on poden arribar”.
És veritat, afegien algunes veus, que de petits els nens i les nenes s’autocontrolen. La desconfiança sorgeix en el moment en què es fan més grans, quan apareixen altres motivacions, com la competició.
La Rosana, una de les psicòlogues de l’AACIC, ha interpretat les paraules del José com un missatge clar cap els pares: “Ens està dient que nosaltres tenim responsabilitats sobre el nostre cos i sobre la nostra vida. Ei, jo ja m’he fet gran. Jo sóc gran i ja m’ocupo de les meves coses. Que em conec.”
El consell final de les doctores va estar: “Si feu els controls regulars, si seguiu les indicacions del cardiòleg, i amb el coneixement que teniu del vostre cos, hauríeu de poder fer activitats físiques amb confiança.”
Així, per resumir el que ha estat aquest intercanvi de punts de vista i experiències podríem dir que els joves de l’AACIC reivindiquen la seva pròpia responsabilitat!
Pares, mares i fills(es)? “Hidratació, hidratació i hidratació”
En la conferència central de la Trobada anual de l’AACIC, la Maria Jesús Comellas va recomanar “Hidratació, hidratació i hidratació. Molta hidratació” en el dia a dia entre pares i fills. Comellas, col·laboradora del popular programa de Catalunya Ràdio “Eduqueu les Criatures”, va explicar com abordar l’educació d’un fill amb una malaltia crònica i va destacar la necessitat de posar límits en la relació educativa diària entre pares i fills. “Si tu dius sí, jo dic no!”.
Per a l’especialista, els fills i filles de vegades pensen que “quan els pares diuen que no, volen dir que potser no ara, però després ja ho veurem; o avui sí, perquè… o si fas no se què serà que sí!”.
La conferenciant suggeria que la relació amb els fills s’ha de prendre amb molta aigua: “Que es queixin. No passa res. És més. Hi tenen dret. També ens queixem els adults. Els hem de dir. Caram, tens dret a queixar-te. Té, beu un got d’aigua. Aquí tens un mocador i quan hagis acabat de queixar-te aquí estic, però continuarà sent que no”. No et preocupis, aquí estic pel que necessitis”
La Maria Jesús Comellas va estar de peu l’hora llarga que va durar la seva intervenció. Els seus gestes, l’expressió de la cara i la veu s’adaptaven cada moment a allò que volia expressar. Arribat un punt donat, deixava anar una afirmació simple i clara: “Els joves ens demanen que els pares siguin conseqüents, que tinguin les idees clares! “Els pares – afirmava- han de saber mantenir la distància emocional necessària davant dels seus fills”.
Entre els assistents va despertar molt interès el punt de vista de la conferenciant sobre si els alumnes han de fer deures de l’escola a casa. Comellas va afirmar amb rotunditat que l’escola ha de fer d’escola i els pares han de fer de pares, que hi ha coses que s’aprenen en família i altres que s’aprenen en comunitat, que a l’escola hi aprenen unes coses i a casa unes altres.
Els assistents van acomiadar la conferenciant amb forts aplaudiments i una riallada general de tot cor.
