Tinc un problema de cor força complicat, ventricle únic, transposició dels grans vasos, estenosis pulmonar. Porto durant tot aquest temps 40 cateterismes, 11 operacions pal·liatives, 3 operacions a cor obert i 4 implantacions de marcapassos. Com veureu no és fàcil poder portar aquesta situació, però no me’n queda una altra,
Quan ets petita ho vas portant perquè no t’adones de la situació. Però quan vaig ser major d’edat, vaig veure com de difícil i complicat és conviure amb aquest problema i vaig veure que sóc una guerrera com la gent diu quan em veuen pel carrer. Anar al col·legi va ser dur, ja sabem com són els nens que es riuen de tot. Solia plorar molt per quedar-me sola en el pati perquè no volien jugar amb mi, o em deien Barbie morada, o tenia molta set i ningú em donava aigua perquè pensaven que els podia encomanar el que tenia. Va arribar el moment de sortir de l’ESO i, per si no fóra prou, els professors li van dir a la meva mare que mai podria estudiar.
Però, sabeu què? Tinc un grau mitjà d’estètica i 3 cursos de massatges i, és més, sempre he treballat de tot el que em sortia. No m’importava haver de treballar al matí, o a la tarda, o a la nit. També em vaig treure el carnet de conduir. I en aquell moment em vaig adonar que era una GUERRERA amb majúscules. Considero que he tingut una vida molt bona. Tot i les meves proves i petites operacions.
Tot va canviar el 26 d’octubre de 2016. Jo només tenia 26 anys. Feia 7 anys que tenia una infecció al tòrax a causa d’un bacteri. Quan van obrir per a erradicar la infecció, van veure que el cor estava rodejat de pus. Em van netejar, em van tallar un tros d’estèrnum i no van poder fer res més, ja que estava molt tocada. Em van pujar a l’UCI cardíaca. Van passar les hores i em van desintubar. No relacionava res. Va arribar el 27 i 28 i tampoc relacionava. Alguna cosa passava perquè no relacionés, em van pujar a fer un escàner i van veure que havia sofert un ictus cerebral. La meva família i amistats no s’imaginaven el que m’havia passat. Els metges ho van posar molt negre. Que potser no em despertaria i, si em despertava, no coneixeria a ningú i no podria ni moure les cames. L’ictus m’havia tocat molt.
El dia 5 de novembre vaig obrir els ulls. Només cridava i plorava, però quan vaig veure entrar a la meva mare la vaig reconèixer i vaig cridar MAMA i es van posar a plorar. Va ser la primera que va saber que ja no sabia parlar ni escriure. La meva germana feia tots els possibles per a entendre’m. Al cap de tres mesos em van donar l’alta per anar a casa. Ara era quan havia de treure totes les meves forces per a començar de nou.
Fa tres mesos i pico que vaig a una logopeda. Segueixo una teràpia amb gent que també els ha passat el mateix que a mi. Per cert, m’ho passo molt bé, la veritat. Us dic que te’n pots sortir de tot amb molta força i amb ganes de viure. Ara farà un any que em van fer l’última operació. Ja tinc 29 anys.
Us he resumit la meva petita història. Vull dir-vos que no és fàcil, però s’ha de lluitar. Mai tireu la tovallola. Si us donen un no, no el confirmeu i busqueu diverses opcions. Lluiteu i sobretot sigueu optimistes. Gaudiu cada minut i no us quedeu amb una negativa per resposta.
M’acomiado. Dir-vos que espero que us hagi ajudat d’alguna manera a lluitar per a tots aquests nens i nenes que estan passant per aquestes circumstàncies tan dures.
Som uns guerrers i guerreres!
Una abraçada i milers de petons als meus guerrers i guerreres.
Tania
Visita el seu Instagram: https://www.instagram.com/nodejesdelatir/
