Com esteu? Em dic Carme. Sóc professora, dona ja d’una certa edat i, malgrat tot, continuo aprenent.

La vida ens fa viure, sovint, situacions sorprenents per com són d’inesperades. Qui m’havia de dir, fa un parell d’anys, que ara estaria col·laborant amb AACIC perquè la meva vida faria un tomb impensable?

No, jo no tinc cardiopatia congènita, però sí que pateixo una complicació cardíaca. El meu cor sovint passava del pasdoble al txa-txa-txa sense avisar. Avui quasi tot es resol o es pal·lia. Però el sotrac queda allà, en la teva memòria.

Aquesta situació ha fet que em jubilés d’una manera avançada i inesperada; i que hagués de reformular la meva activitat quotidiana. I és així com, casualment, vaig anar a parar a la porta d’AACIC.
No vull fer cap paral·lelisme entre la meva casuística i la que envolta totes les persones, moltes criatures, que tenen una cardiopatia congènita, no seria just en cap cas. Però sí que puc entendre la sensació de viure, molt o poc, pendent de com et parla el teu cor.

Què n’he après? Després de llegir i treballar amb un munt de textos, també de conèixer la gent que hi participa, només puc dir que, de segur, m’he enriquit, com a persona i com a mare. Puc acostar-me als sentiments, sobretot als d’aquelles mares que veuen créixer les seves criatures en positiu. Amb la il·lusió de viure la seva formació i amb l’esperança de com els avenços són cada cop millors, més efectius i arriben més ràpidament.

No sóc pas il·lusa, sóc més optimista.

Carme Pedra

Forta, valenta, lluitadora, són alguns adjectius que ens vénen al cap en pensar en la nostra filla, una nena feliç, normal i amb una cardiopatia congènita que li varen trobar quan tenia 3 mesos.
Quan ens van donar els resultats de les proves, ens vam espantar molt, els problemes de cor semblen tan immensos. Com no ho han de ser, si el cor és el motor del cos.

Així que vam decidir buscar més informació per Internet i ens vam espantar més. Sortosament, durant aquesta recerca vam trobar l’AACIC. Aquesta associació ens van fer veure les coses des d’una perspectiva diferent, menys catastròfica, més tranquil·litzadora i, sobretot, més realista. Ens han aportat suport, força, informació i tranquil·litat.

Només us puc donar les gràcies per la vostra feina, sou meravellosos. Gràcies de tot COR.

Família Lopera Ferriz

És ben normal pensar que el naixement d’un fill ha de ser el moment més feliç per a una mare, però de vegades aquest meravellós sentiment s’allotja en un petit racó del teu cor, el qual està totalment ocupat per l’angoixa, la ràbia, la por, i per un emergent sentiment de culpa.

La meva petita Èrika, va néixer amb una cardiopatia congènita, mot que no havia sentit mai i que ara forma part del nostre món. Per sort, dins de la desgràcia, ho sabíem des de la setmana 28 d’embaràs, així és que tant els metges de Sant Joan de Déu, cardiòlegs, cirurgians, pediatres i anestesistes, esperaven la seva arribada amb la mateixa incertesa que nosaltres, els seus pares.

En complir sis dies, li van fer la seva primera intervenció perquè la seva petita vida corria perill, amb catorze mesos una complicada operació a cor obert i una delicada estada a la UCI on lluitava per la seva vida.

Des d’aleshores l’Èrika fa vida normal. És una nena de 8 anys, alegre i riallera, que omple de goig les nostres vides.

Ara mateix, estem pendents d’una altra cirurgia i, com sempre , em tremolen les cames i el cor se’m fa petit quan hi penso, però sé que la meva petita és una lluitadora i que està en mans dels millors, un equip professional i humà, al qual estaré sempre agraïda.

Ara farà nou anys que vaig entrar per primera vegada a la capella de Sant Joan de Déu. No acostumo a anar a missa però hi ha moments en què necessito creure en alguna cosa. A la capella vaig trobar un recordatori en el qual hi havia escrites aquestes paraules: “Déu concedeix-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valor per canviar les que puc i saviesa per reconèixer-ne la diferència”. Aquestes paraules m’han fet servei des d’aquell mateix moment i sé que me’n faran durant tota la meva vida.

Em sento afortunada per poder gaudir de l’angelet que tot i néixer amb un cor imperfecte, és capaç d’estimar amb tanta intensitat la vida.

Montse Martínez

Després de vuit  mesos d’embaràs tranquil i sense problemes van néixer les meves primeres filles, la Roser i la Sara. Un part ràpid, pim-pam i ja són fora. Després del part, només vaig poder abraçar les meves bessones un moment. Les van posar a l’incubadora perquè eren prematures i mentre se les emportaven l’infermer va dir: te les tornarem ben grans!  Després em va quedar un buit que no oblidaré mai.

Al cap de tres  dies, em donaven l’alta, va ser llavors que em van explicar que la Roser estava a la UCI de neonatologia a la Vall d’Hebron perquè havia nascut amb una cardiopatia.

Jo només tenia al cap una cosa: veure les meves nenes. Tot i la feblesa que no em deixava gairebé caminar i el buit que sentia dintre meu, vaig trobar forces per anar a veure la Sara (ingressada a l’hospital del Nen Jesús). I l’endemà, a la Roser a la  UCI de la Vall d’Hebron. En veure la Roser em va venir a la ment un garbuix d’idees. La primera era que la Roser no sobreviuria una setmana, així ens ho van comunicar. Però per a mi, la meva nena era allà i jo volia estar amb ella. Entrar a la UCI amb tota la faramalla  de bates, peücs, gorra  i una rentada de mans a fons, no em va impedir mostrar un somriure sincer, acaronar-li el peu (la resta del seu petit cos era un munt de tubs) i parlar-li dolçament. Aquestes paraules la tranquil·litzaven, els monitors deixaven de xiular i el ritme cardíac i la respiració s’alentien, es compassaven. És llavors que vaig començar a entendre el lligam que m’unia a la Roser i que lluitaríem juntes.

Després de dos  mesos d’UCI, 15 dies a neonats, i algunes operacions al seu petit cos, la Roser va arribar a casa. Estava alhora contenta i espantada, no sabia si sabria cuidar un cos tan feble. Quina animalada! És la meva filla! Qui la cuidarà millor que jo!

La retrobada amb la seva germana, la Sara, era el que necessitaven totes dues, el més important era que poguessin tocar-se, sentir-se una al costat de l’altra. Sempre que fos possible estaven juntes, a terra, al llit, al parc… que es poguessin veure i tocar, com per recuperar el temps perdut en aquella separació forçada en  néixer.

Els anys han anat passant, també van passar aquelles intervencions pal·liatives programades i algunes més. Però sempre evitant en la mesura del  possible que l’hospital fos el centre d’atenció en la vida de la Roser. I la Roser ja és una noia adulta i queda enrere aquella infantesa plena de pors i esperances. Ara és ella qui mena la seva vida, qui controla els medicaments i les visites als especialistes. Encara que jo hi sóc, he quedat en segon terme, els metges ara li parlen   directament.

Sincerament crec en la Roser, que serà molt capaç de tenir una vida plena  reconeixent les seves dificultats, les seves virtuts i els seus punts forts.

Durant aquests 20 anys he necessitat suport moral i psicològic. Vam contactar amb l’ACCIC per trobar respostes i alhora ajuda. Ens han anat venint a poc a poc, en trobades, conferències, grups de pares i mares. Amb aquest material he anat reconstruint la meva vida i acceptat  el que suposa tenir una filla amb problemes cardíacs des que va  néixer. Això no entrava en els meus plans quan vaig decidir que tindria una filla, com tampoc, que serien bessones. Ja han quedat enrere les pors, els malsons, les llàgrimes. Estic tan  orgullosa de la Roser com dels meus altres tres fills, la Sara, l’Adela i el Guim.

Crec que ara que la Roser farà 21 anys puc assegurar que he tancat la ferida per sempre.  I ha estat  ella mateixa qui m’hi ha ajudat: en una xerrada que vam tenir  em va assegurar que estava agraïda del tracte que ha rebut a casa. Em  va dir que no  la vaig fer sentir mai malalta o feble.

Diuen que el procés de dol vol el seu temps i que això  depèn de cada persona. Jo creia que ja l’havia superat però van ser les paraules de reconeixement de la Roser les que em van guarir definitivament.

Espero que aquest escrit ajudi els  pares i mares novells o veterans en la cardiopatia dels seus fills, tant com m’ha servit a mi escriure’l.

Rita Roig

El meu fill Carles va néixer l’any 1990, prematur, va pesar 1.600 g, a Tortosa. A les poques hores de néixer se li va detectar una falta d’oxigenació a la sang, i en no poder saber quin n’era l’origen el van traslladar d’urgències a Sant Joan de Déu, a Barcelona, i li van diagnosticar una TGA, cardiopatia congènita.

Quan tenia 6 mesos el van operar mitjançant la tècnica de Senning, operació pal·liativa; i als 14 anys se li intenta fer amb noves tècniques un doble swift, sense èxit.

Durant aquesta època, va començar a veure a la televisió un home que el feia riure i en el qual veia una persona feliç amb la feina que duia a terme: Karlos Arguiñano. Ens va dir que volia ser com aquest senyor: alegre, feliç, estudiar cuina i ser un cuiner agradable, social, i donar plaer per mitjà del menjar.
En una reunió amb l’AACIC, que ens assessorava en sortides professionals per a joves, vàrem plantejar-los que en Carles volia ser cuiner. Teníem dubtes per l’esforç que es requereix, la calor de les cuines, les hores que cal estar dret, etc.

Tenia habilitats manuals i, sobretot, era la seva passió: el dia 4 de març de 2014 va començar al Celler de Can Roca. L’últim any ha estat fent una estada a l’Arzak de Donostia, prèviament a unes pràctiques a l’Abac de Barcelona i al Train Bleu de París, entre d’altres. Va estudiar FP Restauració al CETT de Barcelona i a l’escola Hoffman de cuina. Aspira a obrir un restaurant petit al seu poble, Tivenys, amb cuina de proximitat, mediterrània, sense sofisticacions: només vol ser feliç.
Som socis de l’AACIC des que es va fundar aquesta associació.

Robert Griñó Simó

Hola, em dic Ana, tinc 22 anys i sóc de Tarragona. Des que vaig néixer tinc Síndrome de Williams Bueren que va associat amb les Cardiopaties congènites.

Fa 4 anys ja que sóc voluntària de l’associació i la veritat que estic molt contenta i molt feliç. Mai em vaig imaginar que faria una cosa tan bonica com ser voluntària i formar part d’aquesta associació ha estat una de les millors coses que m’han pogut passar a la vida. Mai vaig pensar que fer voluntariat m’anava a omplir tant, no solament professionalment sinó personalment m’ha fet ser millor persona, més solidària amb aquests nens que dia a dia lluiten per ser petits herois que volen sortir cap endavant amb la seva malaltia.

Els primers dies van ser molt bonics però durs també, ja que no sabia com tractar amb ells, com estar amb ells, què fer amb ells i dir-los tampoc, però a poc a poc vaig aprendre que amb petites coses els nens m’anaven agafant afecte i jo a ells. Per a mi estar un divendres de cada mes amb ells és una passada. La veritat que estar amb ells és felicitat, és màgia i és dir doncs seguirem donant-ho tot per ells perquè s’ho mereixen i perquè es mereixen que una persona estigui amb ells i que els facin riure, que tinguin no només l’afecte dels pares sinó també dels voluntaris que dia a dia treballem amb ells i estem amb ells per al que de veritat necessiten i ser un suport per a ells és el millor que m’ha pogut arribar a passar, la veritat.

He connectat molt bé amb tots els nens amb els que estic però especialment amb en Marc. Marc és un nen que tot i ser sord sap escoltar, sap entendre a la seva manera però sap dir-te el que de veritat vol i què és el que li motiva. Per a mi estar amb ell és molt bonic i és una manera molt diferent de relacionar-se amb ell i d’entendre’l. La veritat que només puc donar gràcies per estar fent el que de veritat m’agrada que és estar amb els nens, cuidar-los, mimar-los, entendre’ls i comprendre’ls, però sobretot donar-los afecte, felicitat i amor que és el que necessiten.

Gràcies a l’associació i a les famílies per creure en mi.

Ana Megia