Recordo aquests moments amb molta por i angoixa, ja que el primer que penses és que el cor és un òrgan vital.
De seguida ens van parlar de l’Associació de Cardiopaties Congènites, l’AACIC, de manera que, des del principi, vam poder tenir l’acompanyament i l’ajuda de la Gemma Solsona, la psicòloga i referent de l’AACIC a Girona.
Va ser just ara fa deu anys que ens van avisar que ben aviat l’operarien. En aquell moment ell tenia tres anys i mig, i tenia una comunicació interauricular tipus sinus venós i retorn venós pulmonar parcial que calia corregir quirúrgicament. La situació familiar era complicada perquè ja teníem l’Adrià, amb un any i mig, i la Judit en camí dins de la meva panxa de sis mesos.
Van ser moments molt durs, però la Gemma ens va ajudar molt amb la tasca de com explicar a l’Arnau el que li passaria. Havíem de propiciar que no tingués por del moment, però sense mentides ni subterfugis. Gràcies als contes que ella ens va donar i als seus consells, l’Arnau estava tranquil. Li havíem dit que aniria a un hospital on li posarien una tireta al seu cor perquè fos un cor ben fort i valent. Com si anés a viure una aventura.
De fet, estava tan tranquil, que fins i tot el dia abans de l’operació el personal mèdic deia que mai havien vist un nen de la seva edat que es deixés fer totes les proves preoperatòries amb tanta tranquil·litat i sense plorar. Li havíem generat un espai de confiança i sabia que estava en bones mans.
L’entitat també ens va ajudar amb la gestió de tots els papers, com el permís laboral per poder tenir cura d’ell durant l’estada a l’hospital i durant la seva recuperació; amb les reunions a l’escola per explicar com s’hauria de cuidar l’Arnau quan tornés…
Els dies abans els recordo amb nervis per poder tenir-ho tot a punt per a quan ens avisessin del dia. Tot i això, recordo moments màgics com el dia abans de marxar cap a la Vall d’Hebron; quan vaig dir als seus companys i companyes de classe que l’operarien i que estarien un temps sense ell, de cop, es van aixecar i li van fer una abraçada grupal espontània. Jo em vaig quedar paralitzada i emocionada de l’enteresa i l’estima que tenien aquelles personetes de tres anys.
I va arribar el moment de l’operació. Ell continuava tranquil, abraçat a la seva nina del vestit verd. Per a nosaltres va ser molt dur: hores d’espera durant l’operació, de minuts que passen com si fossin hores i d’esforços mentals per mantenir la tranquil·litat en un moment de màxima angoixa: saber que estan operant el teu fill a cor obert. Per sort, gairebé sis hores més tard, el personal mèdic ens va dir que tot havia anat bé.
Quedava el postoperatori. En aquells dies em vaig adonar de la fragilitat del cos humà, però, tanmateix, de la fortalesa humana que l’acompanya. L’Arnau, malgrat el dolor del postoperatori i les incomoditats, es mostrava valent i tenia una força extraordinària per voler recuperar-se. Al cap de poques hores de despertar-se, ja somreia i al cap de tres dies, ja jugava, com podia, als jocs que li havíem portat.
Durant l’estada a l’hospital i els mesos de recuperació, recordo també com en va ser d’important l’acompanyament de l’AACIC: estaven pendents de nosaltres en tot moment, ajudant-nos emocionalment i també logísticament amb tota la paperassa.
Ah! I els pallassos i pallasses! Quina meravella! Va ser un moment d’aire fresc i diversió i que, de fet, és el record que l’Arnau té de la seva estada a l’hospital. Això i que van venir els seus cosins a veure’l, i que a la paret de la seva habitació hi havia els dibuixos que li havien fet els seus companys i companyes de classe. A ell se li van quedar només els bons records.
Així que, en pocs mesos, en Ricard i jo ja teníem l’Arnau amb un cor fort i valent, l’Adrià i la Judit, una família fantàstica i meravellosa.
I ara ja fa deu anys de tot això i, malgrat petites seqüeles i els controls pertinents, ell està fent una vida completament normal i sense cap limitació. Tot queda en el testimoni d’una cicatriu al pit que llueix amb orgull.
És per tot això que no em queda més que donar les gràcies a tothom que ens ha ajudat i donat suport en tot aquest camí fins al dia d’avui: al personal mèdic de cardiopaties congènites infantils de la Vall d’Hebron i del Trueta, a l’Associació de Cardiopaties Congènites, a l’escola Nou de Quart (9d4t), a les amistats i, evidentment, a la família.
I gràcies a tu, Arnau, per ser com ets, una persona fantàstica amb un cor enorme. Gràcies per il·luminar-me la vida amb el teu somriure encomanadís, la teva empatia i bondat infinita.
Família Turón Planella
Vols llegir més històries relacionades amb viure i conviure amb una cardiopatia?
