Incertesa perquè la situació que estem vivint no sembla que hagi de millorar en breu. Aquesta no és una crisi sanitària, és una crisi global que ha començat per una malaltia, però està afectant la societat en el seu conjunt i encara no sabem del cert les conseqüències que tindrà. La malaltia, aprendre’m a guarir-la; de fet, en aquests moments els nostres companys pneumòlegs, internistes i intensivistes tenen protocols de tractament molt millors que al març-abril on encara no sabíem res de la malaltia, probablement abans d’un any hi haurà vacuna. Però les conseqüències socials i econòmiques que estan tenint els canvi que hem de fer en el nostre estil de vida encara no les sabem del cert. Els experts parlen que haurem de suportar anys de crisi econòmica per tornar a la situació que teníem abans de la pandèmia. Realment tot és molt incert.
Considero que he tingut sort fins ara, ja que vaig tenir la covid-19 durant el març i de manera gairebé asimptomàtica. Em van fer proves perquè un familiar amb qui havia estat i que, per sort, s’ha recuperat va estar molt malalt. Altres familiars també la varen passar en aquells moments sense complicacions. La resta de la meva família fins ara està bé. Al meu hospital hi ha companys que ho han passat malament i, fins i tot, 2 ja no són aquí amb nosaltres. És una situació que es repeteix a tots els centres sanitaris, tant als hospitals com a l’atenció primària. I tot i que la vida ha de seguir i hi ha moltes altres malalties de les quals ens hem d’ocupar, la covid-19 ens afecta a tots en la nostra forma de treballar, a uns més que a altres, però a tots. A mi personalment, força. Com saps, em dedico a fer proves d’esforç i aquest és un procediment de risc augmentat, ja que al fer exercici (que és el que fem fer en les proves d’esforç) respirem més de pressa i més fort, la qual cosa fa que omplim l’entorn amb gotetes que poden respirar les altres persones. A més, és un espai relativament petit i tancat. És a dir, ideal per transmetre els virus.
Així que ens hem de protegir nosaltres i hem de protegir els pacients, netejar molt més, airejar bé els espais, espaiar els procediments…; en resum, augmentar les mesures de seguretat. Això fa que les coses les haguem de fer d’una manera diferent i que haguem d’estar atents també a les novetats i en els coneixements que anem adquirint sobre les maneres de transmissió del coronavirus per tal d’incorporar-les a l’activitat quotidiana.
Potser algunes d’aquestes mesures les podrem reduir quan hagi passat la pandèmia, però d’altres potser les haurem de continuar fent servir. Ja es veurà.
Jo crec que aquesta situació ens ha de fer plantejar si ens agradava la manera com vivíem abans de la pandèmia, i si aspirem a tornar a la situació d’abans o a mitjà o llarg termini aspirar a una situació millor. A mi no m’agradava la situació anterior. Fa molts anys que vivim d’esquena al que no tenim a prop. El món s’ha globalitzat, però sembla que no ens importa gaire el que queda una mica lluny de nosaltres. Ens fa pena quan tenim coneixement del patiment d’altres, però ens n’oblidem al poc temps. Considerem el planeta sotmès a la nostra voluntat, els animals i les plantes com a eines per al nostre benefici i no ens adonem que els nostres actes tenen conseqüències. El temps obligat de confinament ha semblat remoure una mica les consciències, però amb el desconfinament sembla que tornem a les nostres actuacions prèvies o estem desitjant de tornar-hi. Aquest final d’agost estem comprovant que la pandèmia torna a avisar que no ha marxat i ens costa adoptar les mesures d’autoprotecció i protecció d’altres que ens demanen.
Com que això va per llarg, espero que ens doni l’oportunitat per reflexionar una mica més i emprendre petits canvis d’actitud envers tot el que ens envolta.
Si aquests petits canvis els fan prou individus provocaran canvis més grans. Fins i tot, si nosaltres canviem, els nostres governants potser se n’adonaran i per obtenir el nostre suport proposaran més mesures per protegir el medi ambient, l’educació i la sanitat, que són els tres vèrtexs del triangle que ha de formar la base del nostre benestar. Estic convençuda que això ens farà ser més solidaris i desitjar el benefici de tots i de tot i mirar-nos menys el propi melic. Tinc aquesta esperança.
Dra. Maite Doñate
Membre del Comitè Científic de l’AACIC. Gabinet de proves d’esforç. Unitat d’imatge i funció cardíaca. Servei de cardiologia – Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant
