Em van operar d’una comunicació interventricular (CIV), a vida o mort, a cor obert, l’any 1967 i no em vaig morir.
Per desgràcia, l’any 1964 el meu pare va morir d’un accident de cotxe on anàvem pare, mare, germana gran i jo mateixa. Aquell fet va canviar tota la meva vida. Les tres vàrem quedar atrapades en una depressió, un silenci, unes culpes mai resoltes.
L’atenció psicològica no existia, ara sóc psicòloga per compensar totes les mancances que vaig patir. La meva mare i la meva germana van fer el que van poder, el meu pare hagués entès les meves necessitats especials com ho va fer abans de morir, però elles no en van saber més.
Sempre m’he trobat diferent, lenta, he passat por, terror, molta inseguretat, manca d’amor propi, baixa autoestima, molt mal humor…, i a la vegada totes aquestes sensacions i sentiments m’han donat la força per continuar.
Volia una família i la tinc.
L’aspecte professional i laboral és el meu fracàs, no he aconseguit poder treballar satisfactòriament, perquè no vaig tenir l’ajut i l’orientació adequada a les meves necessitats, però he fet el que he pogut, patint molt, molt i molt.
Als 25 anys vaig començar a demanar i pagar suport psicoterapèutic, m’he pagat un règim especial de la seguretat social pels anys que em faltaven per tenir una pensió i actualment estic jubilada.
Ara escric, ja ho volia fer als 25 anys, no vaig tenir el suport professional, tampoc tenia temps, havia de treballar, estudiar, tenir cura de la família.
Actualment, estudio anglès, una de les meves assignatures pendents. He cantat en una Coral, ara no puc per la pandèmia i sobretot faig 1 hora de gimnàstica de dilluns a divendres (Mètode Feldenkrais). Gaudeixo de les meves nétes i tota la família i de les meves amigues, aquestes últimes, ara, telemàticament i per whatsapp a causa del virus amb alguna trobada presencial però anant amb molta cautela.
Gràcies a tota la família de cardiopaties congènites!
Isabel