La meva història comença fa ja uns quants anys sense jo saber-ho. Tinc 34 anys i en porto 20 buscant l’energia justa per passar el dia. M’han titllat de gandul moltes vegades fins a arribar a creure-m’ho. El dia a dia se’m feia pesat. Vaig haver de renunciar a moltes coses per por a acabar cansat i no poder complir amb les meves obligacions, tals com anar a treballar o passar el temps amb la meva parella o amics. Tot ho associava als meus problemes d’esquena i a que havia perdut la forma física… Realment m’havia apalancat i era una gandul?
Fa un any vaig anar al metge per una grip. La meva doctora em va auscultar el pit i va sentir com un buf. Em van derivar al cardiòleg per a fer unes proves de rutina i descartar qualsevol complicació. A l’electro tot semblava normal. L’ecografia em va deixar planxat… Tenia insuficiència mitral greu amb ruptura de cordes i m’havien d’operar en pocs mesos. Es veu que des de petit la meva vàlvula mitral ha anar acumulant plecs fins a fer-se molt grossa i no aguantar més.
La meva primera reacció, com és normal, va ser por, seguit d’angoixa i depressió pel fet de sentir-me trencat. La sort és que només em va durar uns dies. Després em va venir una sensació d’alleugeriment en saber que no era aquesta persona gandula i inútil que tant temia ser. Per fi podria posar solució a la fatiga i portar una vida normal.
El 13 de setembre va ser el dia clau. Era una intervenció senzilla amb un tall al costat dret on accedirien a reparar la meva vàlvula mitral. No va ser així… La meva vàlvula mitral estava molt enganxada a l’aorta i mentre la reparaven van estripar la vàlvula aorta. Em van haver d’intervenir aquella mateixa nit d’urgència a cor obert per a substituir la vàlvula estripada. Per a més complicació vaig agafar pneumònia, el fetge va fallar, després els ronyons, tot queixa com les fitxes del dòmino…
Per sort estava dormint i no vaig patir gens. Els que van patir van ser les persones que estimo al veure’m en aquella situació i no poder fer res. Jo visc a Banyoles i l’operació va ser a Badalona. Imagineu-vos quina pallissa dia a dia pujar i baixar per a veure’m així.
El despertar-me em va semblar un instant. Estava descol·locat i no sabia quin dia era. Em van explicar amb calma i a comptagotes el que havia passat i amb prou feines vaig reaccionar. No sé si era cosa dels medicaments, però no m’importava. Estava despert i ja havia passat la meva gran por, ara tocava recuperar-se.
Vaig estar 3 setmanes a intensius fins que per fi em van pujar a semi crítics. Havia perdut 10kg i la cosa es complicava. Degut a la intervenció d’urgència i a la intubació, em van seccionar el nervi recurrent provocant una paràlisi a la corda vocal esquerra. Patia afàsia i no podia empassar res sense que tot anés als pulmons. Em van treure 1 litre i mig de líquid en viu. (Va ser el que més mal em va fer).
Per a més inri, va començar el conflicte a Catalunya i ara que estava conscient i necessitava a la meva família al meu costat, tot es complicava amb els talls a les carreteres i transports públics. Amb prou feines podia parlar, em sentia sol quan no tenia a ningú de visita i sense poder parlar, tot era insofrible ja que no em podia relacionar amb ningú.
Dono moltes gràcies als meus pares, germanes i sobretot a la meva parella per tot l’esforç per a intentar estar cada dia al meu costat. De veritat, gràcies de tot cor!
Per fi em van passar a planta i jo em sentia amb ganes de sortir i menjar-me al món (sense ennuegar-me). L’afàsia no millorava, em costava molt menjar fins a tal punt que tenia por a les hores de menjar. Després d’ennuegar-me diverses vegades, vomitar sobre de la meva germana, i diversos tacs per a veure que no tenia líquid als pulmons, vaig començar a empassar alguna cosa sòlida. La meva dieta eren gelatines i els batuts de proteïnes.
Hi va haver un dia clau on tot va canviar. Em vaig posar amb la “pila” a inhalar mentre escoltava la meva música. Vaig arribar a tal punt de relaxació que vaig netejar els meus pulmons i em vaig quedar com nou. Per a mi, la música és la meva vida i sincerament em va ajudar. Els metges van al·lucinar com d’un dia per l’altre havia recuperat tant.
Cansat d’estar allà vaig decidir que era hora de marxar. Vaig començar a caminar quan encara no donaven crèdit que pogués sostenir-me de peu. Cada dia recorria els passadissos amb ganes de sortir d’allà, però la desnutrició i les infeccions em retenien contra la meva voluntat.
Per fi va arribar el dia. Un més després, em donaven l’alta i em pujaven a una ambulància camí a cas. En la meva vida havia estat tant feliç de tornar al món. Els metges em van dir que estava viu perquè volia viure. La recuperació és una cosa psicològica. Un es recupera si realment té ganes i voluntat per fer-ho.
Aquí estic avui, gaudint de tot allò que se m’havia privat. Vaig amb bici, a córrer, pujo muntanyes i cada dia em sento amb més ganes de menjar-me el món. Encara tinc seqüeles de no poder fer coses per por a cansar-me, però un cop m’hi poso, és bufar i fer ampolles 😉
A tots aquells que tingueu por o dubtes us dic que, després de tot el que he passat, tornaria a repetir per tal de tenir l’energia i vitalitat que tinc ara.
Una abraçada i ànims a tots!
Dani Gonzalez Gonzalez
I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?
http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/
