Diem que se’ns torça la voluntat, la intenció, la conducta, la mirada, però no diem que se’ns torça el cor. En tot cas el cor se’ns trenca. Se’ns trenca el cor quan veiem el dolor dels altres, quan tenim la sensació de no poder-hi fer més, quan estem desvalguts i desorientats, com si fóssim els únics que passem un mal tràngol.
Fa una colla d’anys que conec l’AACIC i el que més m’admira és la rectitud amb què sempre ha actuat. No sols no s’ha desviat dels seus propòsits inicials sinó que ha assumit nous reptes. Cap tort, ans al contrari. El capteniment de la seva gent –professionals i voluntaris– mereix els millors elogis. I assoleix els objectius que es proposa perquè el seu mètode de treball es basa en una disposició crítica de millora constant. La funció inicial de l’associació no era sinó compartir l’experiència de les cardiopaties entre les famílies que tenen un fill o una filla amb cardiopatia congènita: saber l’abast dels cors malmesos, escoltar els professionals sanitaris, acompanyar-los i aprendre dels avenços clínics de tota mena; però, sobretot, no permetre que un cor trencat, tant sols un, se sentís desemparat, sense orientació o, si més no, sense companyia. Se m’eixampla el cor quan m’arriben bones notícies de l’AACIC.
Jaume Comas