Actualitat i experiències

“La pintura ho és tot per a mi”

Coneix com la pintura ha ajudat a la Mª Carmen a tirar endavant en aquells moments més difícils de la seva vida i com d’important és per a ella.

Després de l’última operació vaig estar cinc anys que no aixecava cap. Estava a casa, cuidava dels meus i ja està, no volia parlar amb ningú, no volia veure a ningú ni tan sols m’arreglava, vestia sempre igual: uns leggins negres, un jersei negre, unes botes i un abric.

Un bon dia el meu cardiòleg, el Dr. Guerola, es va posar molt seriós i em va dir que havia de treure’m la por: “No hi ha alguna cosa que sempre vas voler fer i mai vas tenir temps?”. Vaig sortir de la consulta amb la pregunta rondant-me pel cap i, no sé per què, però se’m va ocórrer que potser pintar…

A una revista del barri vaig llegir que s’obria la inscripció per a un taller de pintura, ho impartia una estudiant de belles arts i ho organitzava l’Associació de Dons per la Igualtat. Per alguna cosa havia de començar i em vaig apuntar. Treballàvem tècniques de dibuix alçat en carbonet i sanguina. Cada dijous quan tornava a casa pensava que allò no estava fet per a mi. Però la força de voluntat m’obligava a tornar el dijous següent, em posava els meus leggins negres, el meu jersei negre, les meves botes, el meu abric i agafava l’autobús.

Sis mesos després, Ana, la professora, ens va dir: “Ara us toca pintar un quadre”. La idea de posar-se davant d’un llenç en blanc em va aterrir. Tenia clar que no volia res realista, ni paisatges, ni retrats. Volia pintar formes i colors i Ana em va proposar estudiar els cubistes.

Vaig començar per Joan Gris i vaig anar entrant al meravellós món del cubisme. Finalment em vaig decidir per un quadre de Kasimir Malévitch, “El llenyataire”. Els seus colors càlids em van cridar l’atenció. Vaig començar a pintar i m’agradava, cada dijous pujava a l’autobús amb el meu llenç a mig fer i el cavallet. Era un esforç, però valia la pena. En un d’aquests viatges, estava al costat de la porta i es van obrir les portes de l’autobús. A baix hi havia un noi que es va quedar admirat amb el llenç: “Ho ha pintat vostè? Caram, quina meravella de colors!”. Es van tancar les portes, ell es va quedar al carrer i jo dins de l’autobús em vaig sentir la dona més feliç del món.

La pintura ho és tot per a mi, és el reflex de la meva ànima i el meu cor. Des de llavors he tingut moments més productius i uns altres menys segons m’anava sentint. Ara estic en un moment de canvi. Em sembla que vaig a submergir-me en el paisatgisme i el retrat. Ja sé d’algú que pot ajudar-me.

 

Mª Carmen Rodríguez