Em dic Ester i tinc 23 anys. La meva història es remunta a l’estiu del 2012, quan el meu germà, tres anys més petit que jo, va començar a patir taquicàrdies sense cap motiu aparent. Després de sotmetre’s a diverses proves de diagnosi, al Nadal del 2012 el cardiòleg ens va confirmar que patia una cardiopatia congènita i que, per tant, era necessari que jo també em sotmetés a totes les proves. Tanmateix, un migdia en tornar a casa de la universitat vaig començar a notar que el cor se m’accelerava i la vista se’m va començar a ennuvolar. La darrera cosa que recordo és una sensació estranya de lleugeresa, com si estigués flotant. Afortunadament, només vaig estar inconscient uns minuts durant els quals un grup de persones, a qui sempre estaré agraïda, van traslladar-me de la calçada a la vorera i van trucar a l’ambulància. Irònicament, aquell mateix dia el meu pare havia anat a recollir els resultats de les darreres proves que m’havia fet, els quals no rebel·laven cap anomalia. Així doncs, mentre em duien a l’hospital per fer-me els estudis pertinents, tots pensàvem que el desmai es devia a una baixada de sucre i que allò quedaria en una anècdota sense importància, però malauradament no va ser així.
Vaig passar 12 dies ingressada a la Unitat Coronària de l’Hospital Clínic de Barcelona, on vaig ser diagnosticada amb una miocardiopatia hipertròfica congènita. El 23 d’abril de 2013 em vaig sotmetre a una operació per implantar-me un DAI i prevenir la mort sobtada. He de confessar que al principi no estava gens convençuda d’operar-me i, fins i tot, després de la cirurgia seguia pensant que potser l’equip de cardiologia n’havia fet un gra massa i no hagués calgut operar-me. Malauradament, el temps va acabar per donar-los la raó i al juny d’aquell mateix any em van tornar a ingressar. Tot i que aquest cop ja duia el DAI, l’arítmia que vaig patir va ser tan forta que em vaig tornar a desmaiar. Em van dir que si no hagués estat pel DAI molt probablement no ho hauria explicat.
Després d’estudiar el meu expedient i veure que la fisonomia del meu cor i la del cor del meu germà eren idèntiques, l’equip de cardiologia va considerar que era pertinent implantar un DAI al meu germà a mode de prevenció. Així doncs, a finals d’agost del 2014 el meu germà es va sotmetre a la cirurgia i afortunadament no ha patit cap episodi greu fins a dia d’avui.
No negaré que als 21 anys el procés d’assimilació d’una cardiopatia i de tot el que aquesta implica és força dur, especialment quan et toca viure la malaltia per partida doble, però afortunadament al llarg d’aquest camí he comptat amb l’assessoria d’un equip mèdic excel·lent i amb el suport incondicional dels meus familiars i amics, a qui mai podré agrair suficient que m’hagin fet costat sempre que ho he necessitat. Patir una cardiopatia no només ha estat una experiència negativa, ja que m’ha fet madurar i m’ha permès adonar-me de les coses que són realment importants a la vida.
A través del meu testimoni vull fer arribar un missatge de positivisme i esperança a tots aquells que pateixen una cardiopatia, ja sigui de manera directa o indirecta. Dir-los que, malgrat les limitacions que implica aquesta malaltia, ens en podem ensortir. Recordar-los que la felicitat és una actitud i que, per tant, nosaltres som els únics capaços de decidir com ens volem enfrontar a les adversitats de la vida. Tal com diu Vivian Greene, “la vida no es tracta d’esperar a que passi la tempesta, es tracta d’aprendre a ballar sota la pluja”.
Ester Silvestre