La Carolina ens parla d’una noia que va conèixer a l’AACIC…
Saps que som veïnes? Ella s’ha operat del cor i ara vol adoptar.
Volies ser mare…
Per què no? Em trobava bé. Tenia parella. Quan em passa alguna cosa estic malament, però la resta del temps per mi estic normal. He nascut amb una cardiopatia i la meva vida és així. Ho visc com una cosa normal. Per això també trobava normal com a dona tenir una criatura, si podia.
Ja sabem que el teu marit no ho veia clar que et quedessis embarassada. I els teus pares, que en deien?
Potser et sorprendrà, però la meva mare no s’hi va ficar massa. Ella sempre ha estat al meu costat i sabia que em tindrien molt controlada.
La teva filla ja té set anys. Com està?
Ella està molt bé. A l’escola va bé. Les mestres diuen que és una noia llesta. És una mica reservada. A mi m’explica les coses, però sí, és més aviat tímida.
Com és un embaràs amb una cardiopatia?
És un embaràs molt vigilat. Cada mes havia d’anar a la consulta del cardiòleg i a la consulta d’embaràs de risc. M’auscultaven, miraven com estava de ferro… Jo vaig demanar que em fessin la prova de la miocentesis per saber com estava el fetus. Em van punxar el ventre. Vaig estar dos dies de repòs absolut. El resultat va ser que tot era normal.
Els darrers mesos del teu embaràs els vas passar a l’hospital.
Sí, als cinc mesos. Vaig anar a una revisió. Em van posar les corretges. Em van donar un suc perquè es mogués la criatura i em van dir: ’quedat aquí!’. Vaig estar-me a l’hospital fins que va néixer la Laura.
Passava alguna cosa?
Volien tenir-me controlada. Em donaven diürètics, perquè no és bo que retinguem líquids i tot el menjar era sense sal. Encara recordo el primer pernil sense sal. És horrible! I amb això dels diürètics em vaig aprimar. Vaig entrar pesant seixanta dos quilos i en el moment del part en pesava seixanta. Jo deia a les infermeres, ’però com és que m’aprimo, que no m’he d’engreixar?’ I em deien, ’que no, dóna, que no!’. Jo només feia que demanar entrepans de pernil i formatge.
… i el Mateu (el seu marit)?
Venia a veurem sempre. Treballa en restauració i té poc temps. Tot i així venia una estona per la tarda i una estona pel matí. Jo li deia que no vingués tant, que descansés, que ja li tocaria tenir cura del bebè. A més, tenia la meva mare.
No sembla que es tractés d’un embaràs especialment complicat.
Depèn de com t’ho prenguis. Jo sabia que no seria fàcil, però va anar bé en general.
el part?
Vaig estar setze hores de part. A la una de la nit trencava aigües. Cada tres hores dilatava un centímetre. No hi havia manera. Al cap de setze hores vam optar per la cesària.
Al gener del 2001 va néixer la Laura…
Va néixer amb dos quilos quatre cents. Molt bé, de pes. No ho necessitava, però se la van endur a incubadora i a mi em van portar a la Uci. Allò va ser molt avorrit i també trist. Acabava de ser mare. Havia parit i no tenia la criatura. Tampoc deixaven que els familiars em fessin companyia massa estona. Volien que reposés!
Va canviar molt la teva vida en tornar a casa amb una criatura?
Pel tema de la criatura, en principi, no. De bebè dormia molt bé per les nits. No hi havia manera que fes migdiada. Quan comencen a caminar és quan es complica. A partir de l’any fins els quatre anys és molt complicat. Després, quan comença el col·legi, la cosa es calma. Una altra cosa és tenir la criatura i treballar.
Ara estàs de baixa…
Sí, ara sí. Fa uns mesos em va baixar el potassi. M’ha afectat. Vaig fer la gestió per a la invalidesa, però no me l’han concedit. Es veu que fer d’administrativa, com que estàs asseguda, no és una feina que cansi. Em fa ràbia que ho mirin tant per sobre, que no es preocupin de saber com és de veritat la feina, ni com són les teves vint-i-quatre hores. Ara vaig bé. Puc acompanyar la nena a l’escola, fer el menjar, però treballant, encara que només fos quatre hores m’era impossible.
Com és que et vas veure amb capacitat de cuidar la Laura i treballar?
Perquè fa dos anys em van operar i em van posar un marcapassos per controlar les arítmies. Estava sempre a 80 i 90 pulsacions. Després de l’operació vaig baixar a 60. El metge que em va operar em deia: ’Podràs córrer i fer gimnàs’. No em passo, però em va canviar força la vida. Ara, amb això que ha passat del potassi, ja hi tornem a ser…
Com anirà…?
No ho sé! Cada dia surten coses noves. Tinc la impressió que les revisions es converteixen en una rutina. Si estàs bé, cap a casa! M’agradaria que m’haguessin informat de la possibilitat d’un marcapassos en una d’aquestes revisions. Me’n vaig haver d’assabentar per una companya.
Això vol dir que entre vosaltres compartiu experiències…
Si participes en el grup de joves, parles de tot. A més, hi ha un grup que ens coneixem de fa més anys i ens veiem algunes vegades. O parlem pel Messenger.
Passaries per un altre embaràs?
Un altre? Mira, amb el mateix convenciment que vaig dir que volia tenir una filla, tinc clar que ara no voldria tornar a passar per un embaràs.
Si tens un problema al cor de naixement, tens algun fill/filla, germà/germana o algun altre familiar pròxim a tu que té una cardiopatia congènita, tens 16 anys o més i estàs interessat en formar part de la nostra comunitat: fes-te soci de l’AACIC!