Actualitat i experiències

El meu heroi

“Gràcies fill per existir perquè, si no fos així, t’hauria d’inventar” (Família Matas Manyosa)

Sempre havia pensat que els herois eren éssers de ficció, aquells que només sortien a les pel·lícules o còmics, però la realitat que moltes vegades supera la ficció, em va demostrar que els herois són éssers humans. És per aquest motiu que us vull explicar el dia que vaig conèixer el meu petit heroi.

Va ser el 7 de març de 2009. Aquest dia va néixer el meu fill, l’Arnau, i encara que sigui un tòpic va ser el dia més feliç de la meva vida. L’Arnau va néixer amb una cardiopatia congènita diagnosticada a les 25 setmanes de l’embaràs, concretament TGA (transposició de grans vasos). A partir d’aquí van començar dins meu el patiment, els nervis a flor de pell, l’angoixa, la por, la ràbia, la impotència, les preguntes sense resposta… Coses que es mantenen actualment i crec que sempre m’acompanyaran.

Després de veure’l i poder-lo agafar per primera vegada, els pediatres se’l van emportar cap a la UCI. No havien passat ni 24 hores de vida quan els cardiòlegs li van fer la primera intervenció: un cateterisme per “obrir-li” el ductus. Cada dia l’anava a veure a l’hospital i malgrat que estava envoltat de cables, vies, sorolls de les màquines dels medicaments… Ell ja va començar a mostrar-nos el seu caràcter. Als 11 dies de vida va tenir lloc la primera prova de foc: operació a cor obert i extracorpore. Però malgrat que no li van poder fer l’operació prevista, l’Arnau va passar aquest primer test. Cada minut, hora, dia que passava era bo per a la seva recuperació. Va passar un mes i uns dies, i després d’una lluita sorda i constant del petit Arnau, li varen donar l’alta.

Per fi era a casa per primera vegada. Però l’alegria va durar poc, al cap de 15 dies ens va tocar revisió i alguna cosa no anava bé. Les alarmes es van disparar dins meu. El cardiòleg li va receptar medicació però va resultar infructuosa i no va servir per evitar el pitjor dels pronòstics: tornar a passar pel quiròfan. Així doncs, quan només tenia dos mesos de vida i amb un edema més que preocupant a la cara, l’Arnau va tornar a ingressar a l’hospital. Durant aquests quasi dos mesos d’hospitalització va entrar dues vegades al quiròfan perquè li fessin tres cateterismes. Tot i les dues intervencions, els cardiòlegs no es varen mostrar gaire positius ni optimistes. Però ell, com sempre, lluitava, reia i ens transmetia a tots la seva força interior. Vam tornar a casa després del famós i històric triplet del Barça d’en Guardiola: «Copa, Lliga i Champions».

La situació es va estabilitzar i l’Arnau va millorar malgrat prendre medicaments crònics com l’acenocumarol, conegut també com Sintrom. Va arribar l’estiu i en un control de rutina els cardiòlegs van veure que hi havia una coartació a la seva artèria aorta. Tercer ingrés a l’hospital i quarta vegada que el petit lleó (com així li diem carinyosament) va haver de tornar a entrar al quiròfan. Afortunadament tot va anar bé i una setmana després, ens van donar l’alta.

Des d’aquell agost del 2009 fins a l’agost del 2012, l’Arnau va anar creixent no però sense deixar de prendre els seus medicaments i fent-se les revisions periòdiques. L’agost del 2012 va tornar per cinquena vegada al quiròfan i l’última vegada i sisena, va ser el mes de gener d’aquest any.

El meu heroi ara té cinc anys, ha lluitat des del minut 0 per sobreviure, va a l’escola on fa P5, és simpàtic, alegre, rialler, trapella, té una força brutal i sobretot moltes, moltes, moltes ganes de viure. I com jo vaig dir una vegada, té una gran capacitat per sorprendre a propis i estranys.

Gràcies fill per existir perquè, si no fos així, t’hauria d’inventar.

PD: T’estimo Arnau!

 

Família Matas Manyosa