Abans de començar pròpiament amb el tema que ens ocupa, m’agradaria explicar una anècdota personal que té molt a veure amb la reflexió que jo faig (i em faig) arran de la pandèmia.
Quan estudiava primer de medicina, tenia al meu abast els llibres que el meu pare (també metge) havia estudiat uns quaranta anys abans. Llegint-los vaig comprovar que molt del que deien no tenia ja cap sentit: eren conceptes caducs i, fins i tot, en alguns casos, veritables aberracions. Però el to en què ho afirmaven, la certesa en què ho transmetien i l’autoritat científica des d’on es posicionaven era la mateixa que la que es reflectia en els llibres que jo tenia.
Això em va generar l’evidència que estava aprenent i que hauria d’aplicar conceptes mèdics necessàriament caducs. Aquesta idea m’ha acompanyat (i, sortosament, m’acompanya encara) durant tota la meva vida professional. Hauria d’aplicar conceptes amb data de caducitat, veritats temporals. Caldria, doncs, ser rigorós en l’aplicació dels coneixements actualitzats en cada moment, malgrat tenir la certesa de la seva obsolescència; ser capaç de prendre decisions dins de la incertesa (o certesa temporal).
La covid-19 ha estat, o millor dit, hauria d’aconseguir ser, una cura d’humilitat imposada per la realitat. Una lliçó intensiva en l’aprenentatge de la presa de decisions basada no en l’evidència, sinó en la incertesa. I aquesta lliçó seria bona que fos apresa no només pels qui han de prendre decisions (economistes, metges, polítics, jutges, gestors…) sinó que també (malgrat que és molt mes difícil) per aquells en qui repercuteixen les decisions preses que, en el cas de la pandèmia, som cada un dels membres de la societat.
Des que el virus de la covid-19 ha aparegut en escena hem estat bombardejats (i encara ho estem ara) per tota mena d’informacions (desinformacions en la immensa majoria dels casos) per part de gent de bona fe, de visionaris de tota mena i d’un bon grapat d’autèntics malefactors. I tot aquest grapat de desinformades informacions han estat repetides insistentment per molts de nosaltres, de manera que el conjunt de la societat les ha anat interioritzant i fent-se-les seves.
Aquests dies en què escric aquest breu text, coincidint amb la represa de les escoles, han tornat a sorgir tota mena d’afirmacions, recomanacions, protocols i decisions basades en opinions (pretesament encertades) malgrat l’absoluta incertesa en què ens trobem. I els diaris i noticiaris no paren de donar un garbuix de dades que no les entén gairebé ningú.
Què seria (crec) bo que anéssim aprenent de tot plegat?
- Que no hi ha veritats absolutes davant la covid-19, ni en moltes altres dificultats de la vida.
- Que cal aprendre a triar la informació que es vol rebre i saber filtrar-la. Potser no som responsables del que ens diuen, però sí que en som de qui escoltem.
- Que cal mirar-ho tot globalment, sense que un aspecte determinat impedeixi veure el conjunt de causes i conseqüències de les decisions que prenem.
- Que cal fer un gran esforç de sentit comú.
- Que cal assumir les responsabilitats pròpies i no defugir-ne passant la solució de les dificultats als altres.
- Que, en termes de salut (i amb molts d’altres rellevants), cal tenir clar a on posem el nostre gra de sorra en la construcció de la nostra societat i la seva governança.
Dr. Josep Girona i Comas
Metge de cardiologia pediàtrica. Membre del Comitè d’Honor de l’AACIC
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant