Moltes de nosaltres no vivim l’impacte del primer diagnòstic perquè som massa petites i el reben els nostres pares i mares, però així que creixem una mica ens passem la vida de control mèdic en control mèdic i d’impacte en impacte.
Per a mi, l’arrel de viure el moment no és positiva, sinó tot el contrari. Quan creixes amb una cardiopatia i no t’expliquen què et passa –quan jo vaig néixer no hi havia ni l’Associació de Cardiopaties Congènites (l’AACIC) ni gaire informació–, et sents diferent.
L’any 1994, quan es va crear l’AACIC, una de les primeres coses que es va detectar amb les primeres famílies va ser la manca d’estudis en les repercussions de les cardiopaties congènites.
Quan has nascut amb una cardiopatia com jo, saps el que significa la incertesa i viure alerta. En algun moment del trajecte, sembla que t’hi acostumes i aprens a conviure-hi.