Actualitat i experiències

“Res és impossible per un cor diferent que viu dia a dia”

Hola! El meu nom és Keila Lizbeth Rojas, tinc 23 anys, sóc d’un poble de Acapulco Guerrero, Mèxic, i sóc portadora d’una cardiopatia congènita que es diu tetralogia de fallot.

Ara us vull compartir la meva història!

Quan vaig néixer li van dir a la meva mare que havia nascut bé, que tot està bé amb mi, i quan tenia 3 anys un metge li va dir a la mare que tenia un buf i que busquessin un especialista perquè m’atengués. Els meus pares van anar amb diversos cardiòlegs, però els deien que jo estava bé i que no em passaria res; que fes la meva “vida normal”. Cada vegada que anava creixent i passaven els anys em trobava malament, em cansava molt i se’m veia a simple vista a les meves mans i llavis (cianosis). Però quan vaig fer el 16 vaig empitjorar, sentia uns forts dolors dins del meu cor. I va ser aleshores quan em van començar a atendre, a l’Hospital General de Acapulco, el cardiòleg pediàtric em va dir que necessitava cirurgia, ell va ser qui va encertar el meu diagnòstic, i va donar l’ordre perquè arribés al Instituto Nacional de Cardiología Ignacio Chavez.

Ja s’imaginaran l’angoixa de saber que em faries i només pensava en què no m’operessin. Bé, va ser un procés…

I a la següent cita quan em van realitzar tots els estudis, em van dir que haurien de fer-me una cirurgia al més aviat possible, ja que aquestes cirurgies es fan de petits. Tenia tanta por i vaig plorar, no pensava que havia de ser tan de pressa i després m’imaginava coses.

Quan em van fer la cirurgia només la meva mare i el meu pare van estar allà; el meu pare no, perquè som de baixos recursos i no podien traslladar-se tots. Encara recordo que la mare volia plorar i li vaig dir: “No plori, jo estaré bé, sigui forta per mi”. Quan vaig despertar de la cirurgia, ja havia passat tot i en obrir els ulls la mare estava allà, només vaig plorar d’alegria, faltava la meva recuperació, però sabia que tot sortiria bé, que depenia de mi.

I així va ser…

Han passat poc més de 5 anys i em van dir que hi hauria una altra cirurgia per fer la correcció total de la meva tetralogia de fallot.

Actualment faig vida normal, i segueixo superant-me. Estic estudiant la meva llicenciatura en Psicologia, 8è semestre a la Universidad Autónoma de Guerrero i sabeu? Segueixo amb les meves metes i els meus grans somnis: res és impossible per un cor diferent que viu dia a dia. Tot és possible amb dedicació i esforç.

GRÀCIES a tot el personal de l’Instituto Nacional de Cardiología Ignacio Chávez  (jo li dic la meva segona casa) que ens dóna la millor atenció; mai em canso d’agraïr el que han fet i a la fundació que ens va donar suport. Sempre que cada metge o cardiòleg coneix el meu cas se sorprenen per l’edat en què em van operar i em diuen és UN MIRACLE DE DÉU. Finalment només puc dir que s’ha de donar un bon somriure a tot i que visqui feliç el teu Cor.

Gràcies a la meva cardiopatia i a aquesta experiència sóc la persona que sóc.

Espero que els serveixi a tots els nens, nenes, joves, adults i familiars. Sí que es pot tirar endavant i la nostra malaltia no és un impediment per aconseguir allò que et proposis. No tapin mai la seva “Perfecta imperfecció”; les seves cicatrius, perquè expliquen una història d’una Gran triomf… I recordin Tots Som “GUERRERS DEL COR”.

 

Keila

 

I tu, tens ganes d’explicar-nos la teva història?

http://www.aacic.org/ca/volem-coneixer-la-teva-historia/