Sembla que Kübler-Ros s’endú la medalla quan vas passant per cadascuna de les seves etapes: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Exacte… Parlem del dol. Avui tinc ganes de parlar del dol.
Quan ens van donar el diagnòstic em va doldre; i com jo, totes les famílies corvalentes hem hagut d’anar salvant les corbes d’en Kübler-Ros, el Dragon Kan versió sentimental.
Dol, paraula oculta. Dissimulem, estem bé. Menys mal que, malgrat tot, som afortunats que el cor és l’òrgan més estudiat del món mundial.
Quin pensament més ridícul, oi?, doncs, aquest va ser el meu primer pensament. Etapa negacionista.
Dol, una paraula lletja i poderosa. Dol, un sentiment fosc i lluent, difícil de portar, però que va carregat d’una ferocitat tan immensa que la ira traspua.
Dol, que et fa enfadar, que evoca al sentiment més profund d’injustícia. No és just que li passi a ell, tan petit, tan fràgil…com si fos més just que li passi algú altre. I aquest sentiment teu, injust, va pesant i pesant fins que el pou és tant fons que comences a tenir curiositat de la llum que sembla treure el nas. Aleshores, plores.
Dol, un procés que ens ha acompanyat i em seguirà acompanyant, perquè el camí de la vida són la suma de cadascun dels aprenentatges d’aquells dols que hem anat entomant i que acceptes.
És així, rere un diagnòstic, hi ha una voràgine de sentiments molt xungos… i fas un dol.
Fem un dol o fem una nova versió d’on posem la mirada? Què hem perdut arran del diagnòstic?
De fet, poca cosa, per no dir res.
Arriba el dia que te n’adones que, quan les expectatives són menys exigents, deixes de perdre per passar a guanyar. Sí, aquí hi hem guanyat molt i molts: llaços indestructibles, superacions increïbles, creativitat pràctica, humor intel·ligent, paraules curatives, abraçades oxigenadores, cicatrius modeladores i lucidesa devastadora.
Sis anys més tard, una mà sencera i un dit de l’altra, el mires i acceptes que la vida ens ha portat a coneixe‘ns i llegir-nos, amb l’excusa del cor, i que, les hem passat de gordes sí, uns més que altres, cadascú des de la seva parcel·la, però aquí estem, any rere any, llegint-nos per celebrar la vida i per dir-nos que no estem soles.
I sense més, sis anys més tard, va per tu, Ramon, petit corvalent i pel company d’hospital, el Quim, la petita estrella que hem hagut d’acceptar i deixar marxar.
Maria Bonich