Des que era al ventre de la meva mare, el meu cor ja estava malalt. Ningú ho sabia encara. Quan vaig néixer tot va sortir bé, però quan em van auscultar, el meu petit cor feia un soroll estrany, el que es coneix com un buf, és bastant comú en els nadons i sol desaparèixer al cap de poques setmanes. En el meu cas no va desaparèixer.
A poc a poc la meva pell es va tornar més blava. L’alarma va saltar quan van notar que respirava malament. A partir d’aquí van començar a fer-me un munt de proves. Els meus pares estaven molt preocupats perquè era molt petita, fràgil i era una malaltia desconeguda. Després de les proves ja sabien el que li passava al meu pobre cor. Tenia el que es coneix com a Tetralogia de Fallot. És una malaltia congènita (es té des que neixes). La sang no podia arribar als meus pulmons, perquè per un foradet la sang “bona” es barrejava amb la “dolenta”. Sabent això, els metges van estudiar l’opció d’operar-me definitivament. Em van fer moltes proves i vaig estar dies a l’hospital, però tenia moltes ganes de viure i no em van operar.
Els problemes van arribar més tard: unes hemorràgies van fer saltar l’alarma fins que un matí em vaig despertar sense poder-hi veure. Mai vaig pensar el diagnòstic: un ictus. Mai vaig deixar de somriure i tirar endavant. Jo era una lluitadora. Vaig ser forta i tenia moltes ganes de viure. La meva recuperació va tornar a ser ràpida. Malgrat el que m’estava canviant la vida, tots estaven sorpresos de les ganes de lluitar que tenia.
Ara, tinc una vida gairebé normal, encara que controlant-me i cuidant-me. Vull donar a conèixer aquesta malaltia i dir que encara que això sigui per sempre, podem portar una vida normal i aconseguir els nostres somnis.
Meritxell Torres