Actualitat i experiències

La pitjor notícia

Ara vaig amb la meva dona i la meva filla de tres anys a les visites, més sovint, però més conscient de la cardiopatia i, sobretot, sabent que aquella notícia va ser la pitjor per a tots però que hi ha moltes altres coses que es poden fer a la vida i gaudir-ne

L’any 1996 el que més m’agradava era jugar a futbol al pati de l’escola, al parc amb els amics o amb l’equip de futbol. Un dia, abans d’un entrenament, tocava revisió amb el metge. Tots sortien contents d’aquella habitació, uns deien: “m’ha dit que tinc bona resistència” i d’altres “doncs, a mi que tinc bona massa muscular”, però en sortir-ne jo, tot era confusió. Només vaig entendre que no podia tornar a jugar fins que em fes unes proves més exhaustives del meu cor. Vaig néixer amb un buf, però feia uns anys que m’havien donat d’alta a Sant Joan de Déu. Els meus pares em van portar a la Vall d’Hebron on després d’unes deu hores, moltes proves i un munt de doctors i doctores que venien a veure’m, només recordo la frase dels meus pares “David, el futbol s’ha acabat.” La pitjor notícia que podia rebre amb 12 anys.

Ara tinc 29 anys i l’agost de 2013 vaig ingressar a la Vall d’Hebron a causa d’una angina de pit. Durant els deu dies d’ingrés vaig entendre que aquella notícia que em van donar feia disset anys no va ser només la pitjor per a mi, sinó que els meus pares també van quedar marcats per sempre aquell dia. La mare, asseguda a la cadira de l’habitació 206 mentre jo descansava, ja que no podia bellugar-me a causa de la telemetria i la medicació, em va dir: “David, aquell dia a l’hospital, el Dr. Girona ens va explicar la teva cardiopatia i la veritat que vam quedar perplexos del que ens va dir. Cap doctor s’explicava com podies fer una vida “normal” amb el teu cor, perquè havies d’ofegar-te en fer uns passos, pujar unes escales o fer qualsevol esforç. I tampoc no ens va aclarir que passaria en un futur immediat.” Era la primera vegada que la mare reconeixia o se sincerava de tot el que havia patit en silenci, quan el meu cor encara no s’havia pronunciat en aquesta història des de l’any 1996 quan tots, principalment jo, hem girat bastant l’esquena a la malaltia.

Ara vaig amb la meva dona i la meva filla de tres anys a les visites, més sovint, però més conscient de la cardiopatia i, sobretot, sabent que aquella notícia va ser la pitjor per a tots però que hi ha moltes altres coses que es poden fer a la vida i gaudir-ne.

 

David Juan Abarca