Actualitat i experiències

“La Nicole fa una vida normal i, tot i que es cansa més que els altres nens i es posa malalta més sovint, és una nena feliç, desperta i adorable”

Coneix la història de la Núria, la mare de la Xènia i la Nicole.

La Núria es va quedar embarassada de la Nicole quan la Xènia, la seva filla gran, encara no tenia dos anys. Va ser una filla buscada i desitjada. La Núria i l’Omar, el seu home, estaven molt contents. Avui, la Nicole té tres anys, acaba de començar  P3 i , tot i que, es cansa més que els nens i les nenes de la seva edat fa una vida ben normal.

En quines circumstàncies vas quedar-te en estat?

La meva filla gran havia nascut prematura però estàvem molt tranquils i pensàvem  que tot aniria bé. Estava molt convençuda que passés el que passés, és a dir, si la nena venia malament, la tindria igualment, per això no vaig voler fer-me l’amniocentesi, amb la Xènia tampoc no me la vaig fer.

Com recordes el moment de la diagnosi ?

Va ser horrorós! Ens van dir que la nena tenia  una cardiopatia i que les malformacions del cor podien tenir alguna síndrome associada  que s’havia de descartar al més aviat possible. I, aleshores, em van fer l’amniocentesi. Com que va ser pels volts de Setmana Santa els resultats trigaven molt. Els vàrem reclamar i un més després ens els van enviar per correu electrònic. No s’hi entenia res, només vaig llegir a les conclusions que la nena tenia la Síndrome de DiGeorge i ens recomanaven la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE). Els resultats els vaig rebre un divendres i dilluns havíem de donar una resposta sobre l’avortament. Vam voler contrastar la informació amb la cardiòloga de referència i aquesta ens la va confirmar. Va ser molt dur, jo ja estava de set mesos i tenia molt clar que volia tenir la Nicole, me’n faria responsable sola si calia.

Vas tenir el suport de la família i els amics? I dels professionals?

Amb la diagnosi afegida de Síndrome de DiGeorge em vaig sentir molt sola i perduda. Tota la meva família volia que avortés i jo tenia molt clar que no ho faria pas.

El dilluns vam rebre la trucada de la cardiòloga, havia estat consultant amb la genetista de l’Hospital i havien arribat a la conclusió que l’informe de genètica estava mal redactat: els resultats eren negatius, la nena no tenia la Síndrome. Ens havia tocat la loteria.

A partir d’aleshores el diàleg amb la família, i sobretot amb el meu home, va ser molt més proper. Encara ens oferien l’opció d’avortar però les esperances de tenir una bona qualitat de vida eren molt més altes. La cardiòloga va ser un far en tot el procés, amb ella em sentia còmoda i compresa. Així doncs, en la resposta que jo ja tenia clara, ja no estava sola, continuàvem endavant.

Com va anar la resta de l’embaràs?

A partir d’aquell moment tot va ser més fàcil. Cada setmana tenia revisions a cardiologia però tot anava bé. Fins i tot ens van dir que la nena podria néixer a Girona i no hauríem de desplaçar-nos a Barcelona. La cosa rutllava.

Vas tenir un bon part?

La meva filla gran és prematura i va estar ingressada uns dies. Ja tenia coll avall que amb la Nicole seria molt més complicat. En canvi la Nicole no tenia ganes de néixer, es va endarrerir dues setmanes, el part va anar molt i bé i només vam estar els tres dies de rigor ingressades, les dues a la mateixa habitació. Em costava creure que la nena pogués estar tan bé.

Durant l’embaràs havia buscat informació sobre les cardiopaties congènites a Internet, no n’havia sentit a parlar mai i pensava que només patien del cor la gent gran. Per tot el que vaig arribar a llegir m’havia imaginat que la nena seria  un vegetal. A més a més,  m’havien insistit tant perquè avortés que no entenia que en néixer tot pogués ser tan “normal”… no havien dit que tot plegat era tan greu?

Què vas fer quan et van dir que havien d’intervenir la Nicole?

Quan la Nicole només tenia 15 dies vaig contactar amb l’AACIC CorAvant precisament per preparar-me per a l’operació. Els cinc mesos d’espera es van fer interminables la nena ja començava a estar molt justeta. Teníem moltes ganes que l’operessin i que es trobés bé.

Tot i la preparació per a la intervenció, quan va arribar el moment, vaig desarmar-me davant el patiment de la Nicole, no em veia en cor d’entrar a l’habitació en els moments de més complicacions, o quan la nena va mostrar la síndrome d’abstinència als sedants. En aquell moment vaig entendre el meu home quan em recomanava d’interrompre l’embaràs perquè no volia veure patir la nostra filla. Aquella nit, a la UCI pediàtrica, sense saber si creia en Déu o quina força superior ens dominava, vaig demanar que  si la nostra filla havia de patir cada dia d’aquella manera millor seria que es morís aquella mateixa nit.

Vist en la distància i d’haver pogut decidir, t’hauria agradat tenir la diagnosi  de cardiopatia congènita abans del part o després?

Abans o després, l’ensurt i la sotragada de la diagnosi no te la treu ningú. De no haver-ho sabut, hagués tingut un embaràs molt més tranquil, un naixement normal i després, hauria hagut de passar igualment pel mateix procés. Però també és veritat que saber-ho abans ens va permetre preparar-nos millor i cercar informació.

Quin és el sentiment que creus que més ha evolucionat durant aquests anys?

Per una banda, a mesura que van passant els anys em sento més tranquil·la: veig que la Nicole fa una vida normal, va creixent, va a l’escola, aquest any ha començat P3 i, tot i que es cansa més que els altres nens i es posa malalta més sovint, és una nena feliç, desperta i adorable.

I, de l’altra, el sentiment d’incertesa sempre està latent: la seva vida ha estat molt marcada per les visites a metges i especialistes, per les malalties comunes amb més complicacions que la resta dels nens… i penso en el futur, fins a quin punt la seva patologia li permetrà fer una vida normal.

Però ara ja tinc clar que quan arribi el moment ja ens en preocuparem i resoldrem el que calgui.

Núria Miquel