Actualitat i experiències

Ja fa 10 anys de l’operació de cor del Jan!

Com li expliquem als nostres fills què és una cardiopatia? Quan des de l’AACIC vàrem decidir editar el llibre “L’operació de cor del Jan” no ens imaginàvem totes les utilitats que podia arribar a tenir i ara ja fa 10 anys que va sortir a la llum!

En Jan és el protagonista d’aquesta història que explica a petits i grans en què consisteix la seva operació del cor i tot allò que hi està relacionat. Aquest és un conte per llegir i comentar amb tota la família, un eina per explicar a petits i grans en què consisteix aquesta operació i tot allò que hi està relacionat: visites i proves mèdiques, hospitalització, entrada al quiròfan… i també tots els sentiments que això pot despertar a la família: dubtes, pors, incertesa…

Hola. Em dic Joan. Estic a 1r d’ESO i tinc una cardiopatia congènita. Quan era petit no sabia ben bé què volia dir això, però ara ja sé perquè sempre m’he sentit una mica diferent a la resta dels meus companys.

El meu cor funciona de manera diferent als altres. Ja vaig néixer amb aquest problema. Els meus pares se’n van adonar de seguida de tornar a casa, doncs diuen que quan plorava em posava blau i em costava respirar. Llavors em van tenir que operar urgentment i fer-me un petit “arranjament” perquè pogués funcionar. Desprès es veu que vaig haver d’estar molts dies a l’UCI de l’hospital per recuperar-me.

Jo no recordo rés de rés, però la meva mare diu que arrel d’això vaig tenir un problema a les vertebres i vaig anar a fisioteràpia força temps. El que sí recordo és la segona intervenció que em varen fer per solucionar el problema. Bé del tot no sé si està solucionat, perquè ja m’han dit que hauré de vigilar-me tota la vida i que mai se sap!!

Com us dic, d’aquesta 2ª intervenció sí que la recordo. Va ser als 7 anys. Abans però us he de dir que l’escola ha estat sempre una mica rotllo per a mi. Quan al pati no podia córrer gaire estona, doncs de seguida em cansava. Tampoc la gimnàstica se’m donava gaire bé. Alguns nens de la classe em deien “nyiclis” perquè quan sortíem d’excursió em quedava l’últim del grup. Però jo no els deia res. No m’agrada explicar el que em passa. Només ho saben els meus millors amics. Ja en tinc prou amb els meus pares, que sovint treuen el “tema” i estan súper preocupats. La meva mare és molt pesada: “no corris gaire”, “si sues molt, para”, “abriga’t que fa fred”, “dóna’m la motxilla que ja te la porto jo”… Però jo l’entenc una mica. Ho deu haver passat malament. Recordo que quan em tenien que operar la 2ª vegada ella estava molt preocupada i fins i tot va anar a parlar amb la mestra del cole. Li preocupava que perdés temps d’escola. Però la tutora em va donar alguns deures per fer-los a casa durant el temps que no pogués anar a l’escola i així vaig estalviar-me tenir que repetir. Una nit vaig sentir que la mare plorava i el meu pare li deia que tenia que ser forta i que no em moriria. En aquell moment vaig tenir molta por.

Quan vaig estar ingressat a l’hospital alguns companys van venir a veure’m i allò em va donar ànims. Després de la intervenció m’he trobat molt millor i les coses han canviat una mica. Tot i això, a l’escola vaig una mica retardat i les meves notes no són gaire bones. He de reconèixer que em costa concentrar-me. Sóc una mica despistat i quan acaba el dia estic tan cansat que no tinc força ni per fer els deures. A l escola han hagut d’adaptar l’àrea d’educació física a les meves limitacions, perquè si no hagués suspès l’assignatura. Després de molts anys, he pogut anar de colònies i ho he passat molt bé.

Continuo, però anant sovint al metge per vigilar que tot estigui bé i prenc una medicació cada dia. Ara em sento bé, però em comença a preocupar el futur. En els estudis no vaig bé. Reconec que em costa acceptar la meva situació. M’agradaria poder estudiar una carrera i anar un temps a l’estranger, però no sé si la meva cardiopatia m’ho permetrà. Estar allunyat dels metges que em coneixen i dels hospitals per si em passa alguna cosa no m’agrada gaire. Però aviat hauré de començar a pensar en moltes coses. Suposo que es pot viure de moltes maneres i que saber trobar el camí és igual de fàcil o de difícil per a tothom. Ajuda molt pensar en el que sí podem fer i no obsessionar-nos amb el que no podem fer.