Actualitat i experiències

“He lluitat tota la meva vida per viure, juntament amb la meva família, i ara lluito per fer viure els altres”

Coneix la història del Dr. Víctor Cantarero Lecina, resident de medicina de família a Barcelona

Em dic Víctor Cantarero. Vaig néixer fa 37 anys a l’Hospital de la Vall d’Hebron, bé  ara al gener farà ja 38 anys. Vaig néixer amb una cardiopatia congènita, tetralogia de Fallot. En aquells anys era una malaltia bastant greu amb un pronòstic incert.

Van descobrir la meva malaltia quan tenia un mes i ja vaig començar a fer tractament mèdic. Feia moltes visites a urgències per les repetitives crisis d’hipòxia. Em visitava l’equip del Dr. Ballabriga i la Dra. Sánchez, un equip fantàstic. Els estic molt agraït i també a tots el professionals sanitaris que em van atendre durant tants anys.

Com que les crisis d’hipòxia continuaven em van haver de fer un estudi d’hemodinàmica per valorar fer-me una fístula sistèmica pulmonar, és a dir, un cateterisme cardíac. Quan vaig tenir 6 mesos, finalment, em van fer la fístula de Waterston que va funcionar correctament. Clar, no va ser tan fàcil, van estar a punt de no poder fer la meva intervenció, perquè va coincidir amb un terrible accident en un càmping, els Alfacs, i tots els cremats i accidentats greus eren traslladats a l’Hospital de la Vall d’Hebron.

En fer tres anys em van operar a cor obert i em van fer la correcció quirúrgica total amb anul·lació de la fístula. Al postoperatori vaig patir una pneumònia per si no en tenia prou! He, he, he. Vaig sobreviure a la intervenció quirúrgica que va durar moooooltes hores i a més es veu que van venir metges de totes les parts del món, ja que no era una cirurgia molt coneguda en aquells temps.

Vaig estar molts dies ingressat a la unitat d’intensius pediàtrics. Però al final la cosa va anar bé. Vaig tornar a néixer un altre cop, per segona vegada. El meu desenvolupament posterior va ser lent, com sol passar, tenia un retard  en el meu estat ponderal.

Els meus pares van criar-me amb molta cura, sempre protegit de fer depèn quines coses. Però jo era un nen molt nerviós, entremaliat i no parava quiet, cosa que desesperava totalment els meus pobres pares.

Al col·legi seguia el ritme de tots, inclús fent gimnàstica, i això que tenia ordres d’aturar-me quan estigués cansat. Però sempre em superava a mi mateix, i no em sentia en cap moment com si estigués malalt. Fins i tot, vaig practicar arts marcials i vaig participar en campionats d’aquesta especialitat esportiva.

A l’escola era força dolent, no escoltava i no estudiava gens ni mica, per tant, les meves notes eren mooooolt dolentes. Els meus pares estaven desesperats amb les meves notes, fins i tot parlaven d’internats, he, he, he, fins que un dia, ens van fer uns tests i jocs per saber el coeficient d’intel·ligència. Sorprenentment van sortir molt bé, crec que puc dir que molt bé, tant que em van tornar a fer el test perquè es van pensar que havia copiat les respostes d’algun company de classe. Però no! Va sortir com el primer que vaig fer. El resultat era que tenia un coeficient més elevat que la resta de la meva classe, no era d’escàndol, però sí que contrastava amb les meves notes. Van telefonar als meus pares per comentar-los  que tenien un nen molt intel·ligent però que era un gandul de mil dimonis.

Bé, amb el pas del temps vaig començar a estudiar FP1 la branca sanitària (auxiliar de clínica) i a partir d’aquí va canviar la meva vida. Estudiava una cosa que m’agradava, treia mooolt bones notes, i vaig continuar amb FP2, ja tenia clar que volia ser metge, i vaig continuar estudiant… universitat  per fer-hi  la diplomatura d’infermeria, i vaig continuar estudiant… i vaig començar la carrera de medicina, fins ara.

Ara sóc metge R1 de medicina de família i comunitària. Entremig de tot això,  la meva vida no ha estat fàcil (com quan vaig néixer), seguiments per cardiologia, per pediatres, per diferents especialistes mèdics, inclús a mitja carrera de medicina (anava treballant d’infermer mentre estudiava) vaig tenir un nen petit, i em van haver de fer un recanvi valvular de la meva vàlvula pulmonar. Un altre cop, una altra intervenció quirúrgica a cor obert i per tant, la tercera vegada que tornava a néixer. I sé que hauré de tornar a passar per la sala d’operacions una quarta vegada, perquè la meva vàlvula no és  mecànica i per tant, s’ha de substituir.

Total… he lluitat tota la meva vida per viure, juntament amb la meva família, i ara lluito per fer viure els altres. Això sí que és reconfortant. Em sento realitzat en tots els camps de la meva vida, i no podré agraïr mai  tant a la meva família i als professionals que em van atendre, i que encara ho fan, el que han fet per mi. Els estaré eternament agraït.

I aquest és un resum de la meva vida. He, he, he.

 

Dr. Víctor Cantarero Lecina
Metge resident. Medicina familiar i comunitària