Quan em pregunten sobre l’operació del cor del Ramon, penso en aquells dies que van marcar un inici. Sempre me’n recordaré: llavors jo anava a 5è de Primària i no era tan conscient de la situació com ara. Els meus pares em van explicar que el Ramon, que en aquell moment no tenia ni 1 any, estava malalt del cor i no podia sortir de l’hospital de Sant Joan de Déu fins que els metges el curessin. Vam anar a visitar-lo molts dies, però només la meva mare hi entrava. Jo i els meus germans ens esperàvem fora. Un dia, ens van deixar entrar per veure en Ramon i em vaig quedar molt parat i impactat, ell estava ple de túbuls per menjar i respirar. Els dies van anar passant i continuàvem anant a visitar el Corvalent fins que un dia, després de molts esforços per part de metges i familiars, es va curar i va poder tornar a casa. Ho vam celebrar de valent, s’ho mereixia.
Encara continuo pensant que, com es pot haver aguantat tant a una edat tan petita i amb un problema tal com ho és una cardiopatia. Admiro al meu cosí petit per aquesta raó.
Els primers anys, el Ramon va anar més a poc a poc amb algunes coses que fan els nens petits, com aprendre a caminar. Allò es podia entendre: va passar-se molts dies ingressat i no va poder aprendre tan ràpidament com altres nens. Però, tard o d’hora, acabes aprenent. Això és el que va fer en Ramon. Sempre ho recordaré com una gran anècdota: el nostre petit príncep va començar a caminar enmig de Disneyland Paris, van ser uns moments màgics, on els meus avis i pares van començar a dir eufòricament “Mireu! Ja camina!”, els meus germans i la meva cosina Carlota xisclaven de l’alegria i els meus tiets es van abraçar tot emocionats.
Avui, amb en Ramon, tota la família ens hem endinsat en el món de la discapacitat del meu cosí, encara que tan sols sigui una mica. Faig tot el possible per ajudar-lo: jugo amb ell, entaulo converses amb ell (sigui de l’escola, els cotxes o la sèrie de televisió que estigui mirant) perquè aprengui a pronunciar bé les paraules, li poso les sabates… Tot sempre amb un ambient lúdic i amb la seva germana petita, la Francina.
Per acabar, admiro molt als meus tiets per haver encarat a la societat, a voler fer una crida del seu problema i a acompanyar a les famílies que viuen en la mateixa situació que ells i no només tancar-se en ells mateixos i en el Ramon. És una cosa que no tothom podria fer.
Però… Com és ara en Ramon? En Ramon és de les persones més alegres que conec. Estima als qui l’envolten i sempre vol jugar i passar-ho bé. Me l’estimo molt tal com és i vull ajudar-lo jo també a què pugui tirar endavant.
Joan