El dia programat vaig presentar-me a la meva nova doctora i li vaig parlar d’allò que creia important de la meva salut. Li vaig explicar que m’havia mort, una vegada.
Tenia dotze anys, o tretze. Encara no havia fet els quinze, segur! Estàvem en unes colònies d’estiu amb el Cau, la colla que ens trobàvem cada dissabte i que regularment fèiem excursions. Prop d’on havíem plantat les tendes de campanya hi havia un rierol que passava al costat d’una petita església romànica. Pocs metres més amunt el rierol s’eixamplava i feia com una bassa. El primer dia que va tocar banyar-nos vam comprovar que l’aigua no passava dels genolls. Algú va dir que amuntegant pedres podríem fer com una presa! En Ramon no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar un roc del riu i el va llaçar cap on era l’inventor de la idea. Entre el Ramon i l’inventor, però, la pedra va trobar el meu cap. “Encara hi tinc un bony” vaig dir a la doctora que m’escolta, i feia cares -de sorpresa, o somreia- segons el que jo explicava, expressava interès. Per un instant pensava que se m’havia esberlat el cap, com qui trenca la closca d’un coco en quatre o cinc trossos. Vaig caure a l’aigua glaçada. Es va fer fosc. Sí, segur que heu sentit històries com aquesta alguna vegada, però cadascuna és diferent.
Jo sóc dels que va veure un túnel. Bé, en aquella foscor i van aparèixer imatges de la meva vida. Passaven molt ràpidament, una després de l’altra. No eren les que jo hauria enganxat en un àlbum de les coses importants de la meva vida, i apareixien de manera que l’una donava sentit a l’altra, com encadenant la causa-efecte de l’existència. Després d’aquella revelació va arribar un esclat de llum. Res no em feia mal. Res. “No tenia cap sensació. Em vaig adonar que en aquell estat no sentia el mal físic, però tampoc gaudiria del gust d’una maduixa. Sap que vull dir, doctora?” Ella movia el cap animant-me a continuar. La brillantor no molestava. No em notava fora del cos. Davant meu la brillantor tenia formes unes formes, com unes figures sobre un fons, de la mateixa brillantor però més denses. Hi havia una distància, un espai, entre jo i aquelles formes. Pensava en les maduixes quan vaig tenir la impressió d’una pregunta: “Què vols fer?” Era com si una veu em demanés “i ara què?” Vaig pensar que si travessava aquella distància, adéu maduixes! Qui sap si en podria tornar. Vaig respondre: “Puc esperar i viure més experiències. Ara sé que al final, la recompensa a la vida és molt gran.” No hi ha dolor, i tampoc maduixes. Vaig aixecar-me i vaig veure que en Ramon venia corrent cap a mi preocupat per si el roc m’havia matat! Tot plegat vaig caure a l’aigua i em vaig aixecar. “Tenia la impressió, doctora, que havia passat molta més estona.” Vaig dir a la meva nova metgessa que ara, quan algú em parla de la mort em torna aquell record poderós. No sé què hagués passat si hagués decidit saltar a l’altra costat? Vaig preguntar a la doctora si havia tingut alguna experiència semblant. Es veu que no! Ella havia escoltat la història sense interrompre’m. I quan es va convèncer que jo havia acabat del tot, que no tenia res més a afegir-hi em va dir: “Així que… dius que… vas sentir veus?” Ui, ui, ui… Vaig empassar saliva. Què em volia dir?
“Hi havia una distància, un espai, entre jo i aquelles formes”. Sovint el pas de la vida a la mort s’ha explicat com la travessa d’un riu; potser com el d’aquest quadre de l’amiga Berta Oromí, una impressió del riu Segre – fet amb pintures acríliques- tal i com és el més de setembre en el seu recorregut pels Pirineus”
Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat