Un dia a la setmana, comparteix estones a la sala de jocs amb els nois i noies hospitalitzats de l’àrea materno-infantil de la Vall d’Hebron. Ho combina amb la seva feina i amb la seva vida personal, el seu fill… Aquest matí de dilluns, la Victòria està jugant i donant idees al Marc, un jove de Vic al que van operar fa uns dies. Ara ja està bé i aviat tornarà a casa!
Aprofitem una estona de descans, perquè la Victòria ens respongui algunes preguntes sobre la seva experiència personal com a voluntària d’hospital a la sala de jocs.
Victòria, ens has explicat que has viscut molt de prop la malaltia de la teva germana… Com t’ha influït això alhora de decidir dedicar el teu temps als infants i joves ingressats a l’hospital?
Els nens són una font constant de sorpreses. Estan plens de vida. Fins i tot malalts. El dia que comencen a trobar-se una mica millor, se’ls nota plens de vitalitat. I això per mi és increïble. Feia temps que volia treballar amb infants i ara he trobat el moment de poder realitzar aquest projecte.
Com us organitzeu quan veniu a l’hospital? Quantes persones sou a la sala de jocs com a voluntaris/àries?
Nosaltres som un grup de tres persones, tres dones. Venim els dilluns. Tenim moltes ganes de fer-ho i, a més, ens entenem bé. Això és molt important, perquè ens posem d’acord aviat i les tres aportem idees per jugar i distreure als nens i nenes que venen a la sala de jocs i anar a les habitacions per donar suport i acompanyament als nens/es enllitats que no es poden moure.
El dia que vàrem coincidir a l’hospital estaves donant idees a un jove per fer un regal… Planifiqueu les activitats d’alguna manera? D’on surten les idees de les activitats?
Segons el dia, segons la persona que tinguem davant… Cadascuna de nosaltres té experiència en manualitats, jocs, etc. L’important, en aquest cas, és la creativitat, la imaginació, depenent del tipus de nen i del seu estat d’ànim escollim el que treballarem.
A l’hospital hi ha infants ingressats per malalties molt diverses, no tot són afectats per cardiopaties congènites. Feu alguna diferència entre uns malalts i d’altres, tenint en compte que esteu aquí com a col·laboradores de l’AACIC?
En absolut. Per a nosaltres tots els nois i noies ingressats a l’hospital són iguals. No m’hi trobaria bé fent aquesta distinció. Acollim a tots els nens que entren a la Sala de Jocs de la mateixa manera, i intentem que es trobin bé, que juguin i es distreguin, per fer més agradables les estades que han de passar a l’hospital.
A l’hospital també hi ha mares, pares, germans… gent d’origen molt diferent. Ho noteu? Hi ha actituds diferents? Penseu que les respostes d’infants i de pares tenen a veure amb temperaments personals?
Quan passes estones en un hospital i veus tanta gent, t’adones que sovint la resposta dels pares tenen molt a veure amb l’educació que han rebut, i no parlem només de formació, sinó de la manera d’entendre les coses com a cultura. Però també hi té molt a veure un aspecte més personal, com és el temperament, les ganes de saber escoltar i la seva actitud. Aquests són uns aspectes que van sempre molt lligats.
Un moment que t’hagi emocionat…
És clar que hi ha hagut moments molt especials. Recordo el cas d’una nena que no volia menjar. I, un dia, mig jugant, va començar a menjar amb mi, perquè ens vam inventar un joc que va fer canviar la seva actitud! En aquell moment et sents molt estimada.
Sents el perill de que aquesta feina que fas de forma voluntària acabi tornant-se una altra forma de rutina? Tens algun antídot contra això?
L’antídot és fer-ho, perquè t’agrada. Si ho fas només per passar el temps, no te cap valor a nivell personal ni per les altres persones a les que els hi dones suport.
Quin perfil de persona creus que pot encaixar bé en un servei com el que feu aquí vosaltres? Quin temperament, quines habilitats creus que s’han de tenir?
Has de ser una persona dolça, afectuosa, pacient, a qui li agradin els nens i amb molta empenta. Tenim uns mitjans limitats, així que la imaginació és també el nostre millor recurs.
I acabem. Creus que sabem donar a cada moment el valor que mereix? Tenen tots els moments el mateix valor? En fi… digues el que et sembli!
Per mi és molt clar que faig una tasca importantíssima. He treballat en despatxos importants i amb equips directius, però aquesta és la feina que més m’ha aportat a nivell professional i personal. Quan un infant està malalt està completament indefens, estar al seu costat té un valor que no es pot descriure, ni mesurar.