Com creus que és d’important viure el present?
Jo sempre dic als meus pacients que han de viure en l’ara, que pensin en el present i no pas en el futur, perquè no sabem què passarà. També els dic que mirin el que sí que poden fer i no el que no poden.
A qui té una cardiopatia lleu, li dic que té bon pronòstic, que no es preocupi…, i li repeteixo moltes vegades, perquè si no ell se sent cardiòpata des que ha nascut. A qui té una cardiopatia més moderada, greu o complexa, li dic que la gent de la meva edat ja no ha tingut les mateixes opcions que ells que tenen 20 o 30 anys, perquè realment la cirurgia i la tecnologia han evolucionat i millorat molt. I sempre els hi dic: “algun dia potser necessitaràs operar-te, però ara no t’ho plantegis perquè, de moment, no cal, viu l’ara, i quan sigui el moment ja ho enfocarem”. Això sí, els dic també que es cuidin i que no fa falta que cremin totes les cartes ara.
Ara he fet un curs de psicologia i ens van ensenyar una mica a plantejar-nos quin tipus de pacient teníem al davant: un terra, un aire, un aigua, o un foc; i segons el seu tipus de personalitat, enfocar com li has de donar les notícies, sense enganyar, perquè estàs dient el mateix, però de la manera que ells volen.
Fins ara jo sempre els donava esperança (jo soc aire), una porta oberta, i m’adono que hi ha gent que és molt terra i que el que necessita és que li digui percentatges, i jo, en canvi, li estic dient allò que a mi m’agradaria que em diguessin en comptes de ficar-me en el seu lloc.
Que curiós això que expliques dels quatre perfils de persones: terra, aire, aigua i foc. Què li diries a una persona de cada perfil per encoratjar-la a viure el present?
A qui és terra li explicaria la seva situació de manera objectiva i amb percentatges, per exemple, de mortalitat, si és el que em demana.
A qui és foc també li diria de forma clara i concreta què és el que té o què li passa, però en aquest cas no caldrien percentatges. En un primer moment, la informació que rebrà, el col·lapsarà, però l’endemà ja organitzarà la seva vida en funció del que li he dit.
A qui és aigua li explicaria suaument les opcions que hi ha.
I a qui és aire li donaria sempre esperança, li parlaria de les innovacions, dels avenços en medicina.
I com podem saber quin perfil és cada persona?
A la consulta jo veig molt clar quin perfil de persona tinc a davant, perquè veig sovint els meus pacients, els porto un seguiment, i en funció de les preguntes que em fan detecto quin perfil té cadascú. Per exemple: el terra fa preguntes molt concretes, vol saber què li passarà, és reflexiu, però també és tranquil. El foc és més reactiu, va més al gra. L’aire és el més social, extravertit i xerra bastant. I els que són aigua són persones més introvertides, sensibles, pausades, que tenen la capacitat de tractar amb la gent, i que acaben fent el que ells volen.
En resum podríem dir que els més raonables són el foc i el terra. I els més sensibles, l’aire i l’aigua. Els perfils més actius són el foc i l’aire; i els més introvertits, el terra i l’aigua.
És curiós perquè abans no me n’adonava i ara sí. Per exemple, puc donar notícies a un foc més fàcilment, perquè directament em pregunta. També m’he adonat que a les persones que són terra no les tenia ben informades, perquè elles busquen respostes concretes i jo els hi parlava d’esperança.
El que sí que dic a totes i a tots és que visquin el present, això està clar.
Viure el present, sí; però què en penses de fer una petita projecció cap al futur?
A la consulta sempre pregunto pels estudis, soc una pesada en què estudiïn, perquè si no poden treballar fent tasques més físiques i són intel·ligents, poden despuntar en aquest àmbit. Sempre insisteixo en què tenir estudis és molt important, en les oportunitats que et donen, en el fet que tenen tota la vida al davant
A la primera visita, també, parlo a les noies de l’embaràs i del risc de l’herència de la seva cardiopatia; i als nois els hi comento que si algun dia tenen un fill, farem un seguiment del fetus i mirarem també quina probabilitat d’herència tenen.
Estudis i maternitat/paternitat són dos temes que comento sempre pensant així de cara al futur. Però també sempre dic que s’han de cuidar físicament, que no consumeixin coses estranyes, i que intentin fer una mica d’exercici.
La consulta és molt ‘xula’, perquè és una etapa molt viva, ja que a més de la cardiopatia també et parlen de les seves amistats, de l’esport, de parelles… Cada pacient és una explosió d’energia. La Pepi, que és la infermera amb qui estic, sempre diu que la consulta és molt intensa emocionalment. I té raó. Ho és.
Quin consell ens donaries per començar a aprendre a viure en el present?
No t’aixequis cada matí pensant en la teva cardiopatia, pensa en les coses que et fan il·lusió, que t’omplen molt més…
Quan una cosa la penses una vegada i ja està, no et queda a la ment, però si durant el dia li dones voltes i més voltes, al final se’t queda gravada al cervell i no hi ha manera de treure-la.
Una mica el que hem de fer és l’esforç de no tenir el cervell contínuament pensant que tinc una cardiopatia i els altres no la tenen. Elles i ells tenen altres coses. Si treus la cardiopatia de l’equació o l’apartes, pots ser molt feliç; si la fiques al mig, no et deixa viure.
I jo crec que és una mica això: pensa en l’avui i no pensis que et passaran coses negatives, perquè encara no t’han passat. El dia que et passin, ja les arreglarem.
Aquesta conversa forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.