Editorial

La recerca més difícil de totes les recerques

La revista d’enguany té com a tema central la recerca; també aquesta columna. El dia de Sant Esteve d’aquest any passat va morir Desmond Tutu, l’arquebisbe anglicà de Ciutat del Cap (Sud àfrica). Tenia 90 anys. Als anys vuitanta ja es plantejava el sacerdoci de les dones. Això ja mereix la meva atenció.

Però en parlo perquè va ser l’impulsor de la comissió de la veritat i la reconciliació (1996). Reunia les víctimes de violacions greus dels drets humans del règim de segregació racial a Sud-àfrica, l’apartheid. Els botxins també hi van ser convidats per donar el seu testimoni i parlar de les seves experiències. Els testimonis audiovisuals que s’han fet públics d’aquell tribunal són esfereïdors i, també, esperançadors. Des d’aleshores, sempre que sentia el nom de Desmond Tutu parava l’orella! La darrera vegada va ser el dia de Sant Esteve.

El periodista John Carlin és un referent per conèixer el període de transició a Sud-àfrica des de l’apartheid fins a la presidència de Nelson Mandela. Carlin va publicar un article a La Vanguardia amb motiu de la mort de Tutu. Escriu: “Durante los años ochenta, con Mandela aún en la cárcel, Tutu fue la voz de los sin voz y el motor de las protestas negras que se expandieron por todo el país. Exigía justicia a gritos pero nunca con rabia y siempre con el afán de entender, perdonar y no dividir.” i ens dona un detall del carisma de l’arquebisbe en una manifestació: “En su discurso ante los 30.000 Tutu dijo: ‘El señor de Klerk dice que no somos disciplinados. Bueno. A ver…’, se puso de puntillas y gritó: ‘¡Silencio! ¡Silencio, digo!’ Hubo silencio. Pasaron uno, dos, tres, diez segundos hasta que Tutu, siempre teatral, dio un salto, triunfante: ‘¿Oyó usted la caída de aquel alfiler, señor de Klerk?’. El público río, él se rió. Por enésima vez suavizó un episodio de alta tensión, a la vez humanizando al que sería el último presidente blanco de su país”.

La valoració que s’ha fet de la comissió de la veritat és en general positiva. També crítica. El repte era titànic! La recerca més difícil de totes les recerques. I no impossible! Va inspirar els estudis sobre mediació, resolució de conflictes, escoles per la pau. Desmond Tutu, Premi Nobel, va ser a Barcelona l’any 2014 per rebre el XXVI Premi Internacional Catalunya. L’herència de Tutu es reconeix en la resolució de conflictes contemporanis a Espanya. Qui sap si la seva mort ens inspirarà de nou per resoldre d’altres conflictes en curs. Quin millor homenatge podríem fer-li!

I com que avui no ets ningú si no parles de sèries, us en recomano una! Tracta dels organismes internacionals, els interessos dels països i la pacificació de conflictes. Es diu “Peacemaker” (Pacificador). És una producció canadenca. Es pot veure a Movistar. La protagonista és una excel·lent Irina Björkulnd (Ann-Mari, a la sèrie, la pacificadora, en aquest cas!). Té un final obert, però esperançador. Ara bé! Compte, si cerqueu informació de la sèrie a Google. Els resultats que us donarà són de “DC Peacemaker”, un superheroi decidit a acabar amb els problemes del món a garrotades. Res a veure amb l’honorable Desmond Tutu, “Un personaje lo más opuesto imaginable a la agria polarización que el mundo vive hoy, Tutu ofrece un ejemplo de grandeza, generosidad y buen humor para todos los tiempos.”, acaba Carlin el seu article.

“Perdonar algú és perdonar-se un mateix.”: paraules de Desmond Tutú.

 

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

 

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27