Finalment, va trobar en la psicologia l’espai on encaixaven millor tots els seus interessos.
A partir d’aquí, va començar el seu camí cap a l’especialització en psicologia clínica d’adults. A tercer de carrera, va fer una estada Erasmus de sis mesos a Oslo (Noruega) i va centrar el seu treball final de grau en la psicologia social, amb una investigació sobre el feminicidi.
En acabar la carrera, va viure un moment d’incertesa i va decidir regalar-se un any sabàtic. Va aprofitar per viatjar i formar-se en diferents àmbits, com la violència sexual o l’escriptura terapèutica. Després d’aquest període, va fer un màster iberoamericà de teràpia sistèmica, un enfocament que no només veu la persona de manera aïllada, sinó que té en compte el seu entorn i les seves relacions, i com tot això influeix en ella. La seva idea era fer les pràctiques a Xile, però la pandèmia li ho va impedir i les va haver de fer en format virtual. Anys més tard, però, va tenir l’oportunitat de viatjar a Xile i conèixer el seu professor.
La seva primera experiència professional va ser en una entitat on feia teràpia familiar. Més endavant, va iniciar el seu propi camí atenent pacients, fins que va sentir la necessitat de trobar una feina més estable. Va ser aleshores quan va arribar a la Fundació CorAvant: “L’oferta em va semblar molt engrescadora. Era un acompanyament molt específic i em va cridar l’atenció. Era un àmbit nou per a mi i tenia ganes d’explorar com podia aplicar-hi els meus coneixements.”
Ara que ja fa un temps que treballa a la Fundació, explica que li agrada molt treballar amb infants, tot i que se sent especialment còmode amb els adults, amb qui pot aprofundir en aspectes com la preparació per a una intervenció quirúrgica o l’impacte del diagnòstic i tots els temes que puguin sorgir:
“M’agrada molt acompanyar i ajudar a calmar aquest primer impacte. I també que la persona pugui descobrir, a través del meu acompanyament, els recursos i les capacitats que ja té. Potser són eines que ja havia utilitzat en altres moments de la vida, per exemple, quan era més petita, i que ara pot recuperar.”
Per a la Marina, una de les parts més valuoses de la seva feina és veure el procés de transformació de les persones: “És molt bonic i inspirador veure el progrés. Persones que arriben molt enfonsades, que no troben sentit a la vida, i que, a poc a poc, el van recuperant. També m’agrada molt fer-les reconnectar amb allò que les feia sentir bé abans: les seves aficions, els seus interessos… i treballar a partir d’aquí.”
I fora de la feina, on la podem trobar?
“M’encanta l’art en general: llegir, escriure, fer fotografies, anar a exposicions, al cinema o al teatre… tot el que tingui a veure amb la creativitat. Però sí que és veritat que el que més m’agrada és la fotografia i sempre hi he estat molt vinculada.”
Aquesta passió li ve de casa. La seva mare és fotògrafa i, quan ella i la seva germana eren petites, sempre portava la càmera analògica i els feia moltes fotos i vídeos: “Tenim material per fer pel·lícules!”.
Amb els anys, la Marina ha anat professionalitzat aquest interès, combinant-lo amb la seva formació en psicologia a través de diferents cursos de fotografia. Durant la pandèmia, va iniciar un projecte molt personal, fotografiant les cures que, juntament amb la seva àvia, feien al seu avi, que patia demència. Aquest treball va donar lloc al foto llibre Algo que me queda, un projecte sobre l’envelliment i tot allò que no es mostra en els àlbums familiars: “Per a mi és un homenatge al meu avi.”
Però aquest no és el primer projecte que la Marina fa relacionant la seva passió per la fotografia amb la psicologia. En el treball final del màster en teràpia sistèmica, va investigar com els terapeutes familiars utilitzen les fotografies de l’àlbum familiar com a eina per treballar el trauma, les relacions i les absències.
Però no només l’apassiona la fotografia, també li agrada recórrer botigues de roba i objectes de segona mà i viatjar per descobrir noves cultures amb la seva gastronomia, música, creences, vestimenta: “Els viatges que he fet més lluny han estat a Xile, Colòmbia i Nova York; i alguns els he fet sola. El primer va ser quan tenia 22 o 23 anys a Nova York. I, després, també vaig viatjar sola a Fuerteventura, buscant una mica de calma després d’estar a la gran ciutat.”
Curiosa i inquieta per naturalesa, continua formant-se constantment:
“Actualment, estic fent un curs vivencial centrat en la part més corporal. Sempre he treballat molt des de la paraula i la part més mental i sentia que em faltava aquesta altra dimensió.”
A més, també forma part del col·lectiu Fotoeduterapia, que uneix fotografia, educació i teràpia. Allà hi participen professionals que són psicòlegs i fotògrafs i desenvolupen formacions en fotografia terapèutica: “L’any passat jo era alumna del curs i aquest any formo part de l’equip docent, dinamitzant grups i treballant aspectes com la identitat a través de la imatge.”
A la Marina, la curiositat, la sensibilitat i les ganes d’entendre les persones l’acompanyen en tots els àmbits de la seva vida. La seva trajectòria reforça el nostre compromís de continuar oferint un suport proper i de qualitat a les persones que tenen una cardiopatia i les seves famílies.