En totes les seves produccions –Héroes, Planta 4a, No me pidas que te bese porqué te besaré, Va a ser que nadie es perfecto, la sèrie de televisió Polseres Vermelles o els llibres: El món groc, Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine o Els secrets que mai t’han explicat– ens convida a reflexionar sobre la importància de viure el present i de l’actitud que adoptem davant de la malaltia.
Pren-te el teu temps, llegeix aquestes quatre pensades emocionals que hem seleccionat, i reflexiona-hi!.
Estima el teu caos. Estima la teva diferència, les teves particularitats, allò que et fa únic.
Sovint, sobretot en les etapes de l’adolescència i la joventut, és difícil acceptar que tens una cardiopatia i et compares amb la resta d’amigues i amics que tenen salut. No té sentit fer pensar a l’adolescent o jove que el millor que té és la seva malaltia, però sí en el procés d’acceptació, de potenciar allò que els ha aportat o ensenyat, perquè, sens dubte, és un aprenentatge que els fa diferents de la resta. No només pel fet que tenen una cicatriu, sinó també per les vivències que aquesta els ha donat; i això pot ser molt positiu.
La por se’n va quan tens la informació escaient. Els dubtes no resolts es converteixen en les pors no acceptades. Si resols els teus dubtes, les teves pors no existiran.
La por es converteix en el nostre pitjor enemic, ens paralitza i ens fa tenir creences errònies. Davant la por, parla, pregunta, manifesta-la, posa-li nom i cognom. Així deixarà de ser por i passarà a ser una sensació, que és molt més adaptativa.
I què millor que resoldre tots els teus dubtes amb persones que han viscut les mateixes experiències que tu o que porten anys treballant-hi.
Els que pateixen, aquells que han hagut de fer front a la por i a una enorme tristesa, quan fan el gir, quan entenen que no és tan important el que passa, sinó com ho afrontes, és aleshores quan es converteixen en intel·ligències emocionals supremes.
Quan coneixes el veritable patiment i el vius conscientment, li perds la por. Deixes de tenir por a patir, perquè saps que ho podràs suportar, i això et dona una gran tranquil·litat emocional per afrontar la vida, vingui el que vingui, sense rebutjar res.
M’agrada la paraula «salvaferides». Ja sé que no existeix, me la vaig inventar un dia perquè de vegades no necessites que et salvin la vida, però sí que et curin la ferida.
Parlem molt de curar ferides, de tenir-ne cura, de com tractar-les, quines cremes o bàlsams hem d’utilitzar, sobretot quan al nen o a la nena li donen l’alta mèdica.
Darrere d’una cicatriu, sigui la que sigui, sempre hi ha haurà una altra cicatriu que no es veu, no es toca, o no es té present. Aquesta és la cicatriu de l’ànima. No només la de l’infant, sinó també la de la mare, el pare, el germà, la germana, la iaia, l’avi…
Cuidem les ferides, sí, però totes. Reconeguem que no només hi ha una cicatriu al cor, sinó que també hi és a l’ànima, i aquesta ha de ser salvada i curada igual que l’altra; i ,potser, fins i tot més.
Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.