Em dic Uf, què passa?
No sé si és fruit o conseqüència de la societat líquida de Bauman, però el que sí que és evident és que quan sembla que hem entès alguna cosa de les adolescències –no de l’adolescència- aquestes ja han fugit, i ens trobem davant de noves adolescències, de noves manifestacions i situacions que determinen els diferents contextos socioculturals en canvi permanent. Això es constata quan diem que “el segon fill és molt diferent del primer”.
Tot i així ens esforcem per atrapar el temps i volem entendre per atendre, malgrat el sentiment d’inseguretat inevitable que ens genera aquesta acceleració i fluïdesa de la vida. Enmig de l’oceà d’incerteses, sempre descobrim alguns illots de certesa, com expressa E. Morin, i aquestes certeses apareixen, nítides, quan observem i escoltem.
-“La meva mare em va parir el darrer hivern del segle passat… i diuen que sóc un adolescent nadiu digital… i l’esperança del segle XXI! No sé si això és bo o dolent. El que sí sé és que tota la meva vida, tota, sempre he sentit dir que “hi ha una crisi”. És un tema que als adults els encanta comentar i repetir… i els tertulians competeixen per destacar els aspectes més dramàtics… i que el futur serà molt negre amb tota seguretat… – Home, gràcies pels ànims!! Estarien més monos calladets? Uf!”
1.
Ja fa alguns anys que en lloc de parlar d’adolescència, parlem d’adolescències. És una manera de reconèixer que no n’hi ha dues d’iguals, -això és una certesa- malgrat alguns trets evidents comuns que ens les fa estudiar com un període vital més o menys delimitat. Per no perdre’ns en la complexitat de la persona, i poder organitzar i concretar l’anàlisi de cada període vital, és útil focalitzar-la en quatre esferes: l’esfera biològica (canvis físics, motrius, hormonals, cerebrals, entre altres); l’esfera emocional (estats d’ànim, descoberta de noves emocions, autoestima); l’esfera cognitiva (canvis en la manera de raonar, llenguatge, metacognició… ); i l’esfera social (relacions, interaccions, microsistemes, mesosistemes… ). I observant i escoltant, és clar!
2.
Totes aquestes quatre àrees estan entrelligades i cap no s’explica sense les altres. La interdependència és ben coneguda i això podria ser una altra certesa: volem entendre i atendre la persona sencera, no per parts. Tot i així, en aquest escrit posaré més èmfasi en l’esfera social perquè esdevé un epicentre amb potents projeccions sobre les altres esferes, i molt particularment en aquest període que situem entre els 12 i 20 anys, aproximadament.
“Només els importa si aprovo l’ESO, que per cert… he repetit un curs, …i si fumo o no fumo porros. També parlen del dia de demà… un concepte estrany. Per mi, el dia de demà és demà… o el curs vinent, com a molt. Per ells és quan siguis gran. Ni ho entenen ni ho entenc. Si tot estarà tan fotut com diuen, no tinc cap pressa per arribar al seu dia de demà, francament. Em sembla que serà millor tornar a repetir curs. Ah! i no els importen gens aquestes quatre esferes que assenyala el paio que escriu aquest article. Estudiar i porros, i això és tot…uf! Sovint discutim i llavors em diuen que m’haurien d’haver posat Uf de nom, perquè sempre em queixo de tot. Trobo que sona prou bé.”
3.
Doncs sí, l’Uf, amb els seus 16 anys, es planteja les coses, pensa i repensa, és crític, contrasta les seves percepcions i reflexions amb les dels pares i mestres. D’això, en James Marcia en diu la construcció de la identitat. I sí, realment crec que aquesta és una altra certesa: la necessitat de contrastar, de qüestionar, de debatre i contradir, de negociar per construir-se com a persona, per identificar-se. En aquest punt, el paper dels adults és molt important, però el paper dels grups de companys és clau. De fet podem parlar de la significació de tot l’entorn social de l’adolescent.
-“Amb els pares i amb els profes, sovint discutim… no amb tots, o callo per no discutir. Sort en tinc dels amics que quan estem junts em fan sentir dins d’una atmosfera plena… mmmm… d’un perfum de llibertat. Els amics enganxen molt, sabeu? Me’ls estimo tant…”
4.
Ens adonem que aquí s’interseccionen les esferes social, emocional i cognitiva; veiem la importància que tenen les relacions amb els companys de l’institut que l’adolescent sent com a més propers, amb els professors, amb la família, amb els companys de l’esplai, del cau, del bàsquet, del divendres a la nit o del poble d’estiueig. Aquests entorns, aquests microsistemes, adquireixen una gran rellevància en l’adolescència; són els espais de contrast on construir-se i créixer, i els adults hi estem implicats directament en alguns, però no en tots. L’adolescent està descobrint el seu món, la seva intimitat, els seus amics, les seves persones significatives i l’adult ha de saber trobar la distància òptima: aquesta és la quarta certesa. Això exigeix ser sensible (observant i escoltant, és clar!) per situar-se on toca en cada moment: més a prop o més allunyat, amb el dubte de saber quina és aquesta distància òptima, si cal deixar més corda o recollir-la. Però aquest és el problema dels adults que volem entendre i atendre adolescents. No és el problema dels adolescents.
5.
En aquesta dinàmica de contrast i construcció ens adonem que tots tenim raons però ningú no tenim la raó. És un gest d’humilitat necessari i una cinquena certesa enmig de l’oceà d’incerteses. I parlar i contrastar amb el nostre fill o alumne adolescent no vol dir arribar a convèncer l’un a l’altre, sinó a posar les raons sobre la taula, francament, sense embuts, d’una manera clara i respectuosa, amb la sensibilitat que requereix cada persona i cada situació.
Potser massa sovint utilitzem termes apocalíptics per referir-nos als canvis que s’experimenten a l’adolescència i la identifiquem com una etapa de perplexitat, de desconcert, de banalització, en lloc de considerar-la com un període extraordinari de construcció, creativitat i presa de consciència. Una etapa de descoberta on s’elaboren les conviccions, els valors, els eixos claus del desenvolupament futur de l’adult, allò que vol ser, allò que l’atrau. Els somnis adolescents realitzats o fracassats ens acompanyen tota la vida. Recordeu allò de la crisi dels 40 o de la meitat de la vida? : “jo volia ser… però en canvi… o jo volia ser i això és el sóc o el que faig…”
-” A vegades, alguns adults, em diuen que tot m’entra per una orella i em surt per l’altra… o que tot tant se me’n fot… però no és veritat. Ells són molt simples. Tot ho redueixen a un parell de coses… però tot és més complicat i de vegades em sento perdut i no sé amb qui confrontar les meves neures… perquè no m’entendrien… De vegades em costa dormir però ells no ho saben o només tenen en compte la importància dels seus problemes, … sempre pensen que tenen la raó i diuen que els adolescent som egocèntrics… uf!”
6.
Els adolescents són el mirall de la societat. Les seves pors, dubtes i preocupacions ens mostren descaradament allò que els adults intentem amagar amb raonaments erudits. La pell parla sense filtres mentre el cervell amaga la realitat amb sofismes o amb excuses rigorosament justificades.
Però l’Uf capta, en primer lloc i per sobre de tot, el missatge de la pell: la inseguretat, la confiança o la desconfiança de l’adult i els seus dubtes; però també percep amb tota clarividència i intensitat la tendresa i l’optimisme, la resiliència i l’esforç amb sentit, les il·lusions i l’esperança, el to i la textura dels mots d’aquelles persones que li importen. Ja hem trobat la sisena certesa.
Em pregunto: com observem els adolescents i el seu entorn?; els escoltem amb els ulls o només amb les orelles?; quins missatges emetem amb el gest?; quin és el color i la textura de les nostres paraules?
La comunicació amb adolescents no és tan fàcil com amb els infants, perquè tenen la capacitat de qüestionar, de fer trontollar les nostres certeses i de fer aforar les nostres inseguretats. Però d’això, no cal que en diguem conflicte, sinó evolució i creixement, i tots estem disposats a evolucionar i créixer, oi?
-“Tinc 16 anys i noto que ara puc opinar de les coses, o d’algunes coses… dels polítics, dels pares i dels profes, del que fan bé i del que fan fatal… Sí, tinc la meva pròpia opinió, m’ho noto… i em fa sentir gran, per dir-ho d’alguna manera. La infància ja em va quedant molt lluny.”
I continuem observant i escoltant… i contrastant: perquè volem entendre i atendre.