Entre els ponents, Serra esmenta la parella de Tusón, la també lingüista Mila Segarra. Segarra va titular la seva intervenció amb la frase del rètol d’un taller de tapisseria: Se hacen sillas tejidas y se les arregla el culo a las viejas. El cul de les cadires velles, no de les persones velles. O, potser no! Em vaig fer un fart de riure! Us ho imagineu? A Tusón li interessava la qüestió de l’ambigüitat del llenguatge.
El sentit de l’humor té un poder fantàstic. En les bones conferències hi trobes breus acudits, o observacions inusuals que, lluny de trencar el fil de l’argument, ens ajuden a connectar-hi de nou. A l’estiu, en una terrassa, amb amistats, algú inesperadament fa un acudit i tot seguit esclata una riallada general.
No us passa que arribeu a casa al vespre, us traieu les sabates, us poseu la roba d’estar per casa i, per exemple, prepareu alguna cosa per sopar. Mentre amb una mà agafo el bol per batre dos ous i fer-me una truita crua per dins, amb l’altra obro el calaix dels coberts i acosto la cadira a la taula de la cuina amb el peu: no paro quiet! I mentrestant, penso a quina hora m’he de llevar demà i que la setmana vinent he de lliurar l’article a l’AACIC. Dins del meu cervell hi viu un malabarista maldestre a qui li agrada fer quatre coses alhora. Tothom qui conec em diu que ho hauria de controlar. Cadascú et dona la seva recepta. En alguns casos, la persona que predica la fórmula infal·lible no s’aplica els seus consells.
A la casa on vaig néixer teníem dos rosers. Feien prop de dos metres d’alçada cada un. Eren com dos arbres. Cap a l’abril, pels volts de Sant Jordi, esclataven les roses. En passar-hi pel costat en percebies l’olor. Quin instant més agradable! Les olors també tenen poder! T’omplen! Les males olors tenen el mateix poder. També omplen un instant, de res més que de pudor!
Les sensacions em connecten amb el moment: percebre de sobte l’olor d’una rosa fresca, deixar-me endur pel ritme i la melodia d’una música, algunes lectures que t’enganxen i no pots deixar, també el gust d’una truita crueta per dins. O en la sorpresa d’un bon acudit durant una conversa. Fins i tot l’olor dels contenidors d’escombraries plens a vessar. El malabarista que habita al meu cervell es torna destre en els seus jocs de mans. Per un moment, tot està bé com està. Els contenidors, però,…
Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat
Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.