Soc la Tresa, una noia-dona de 51 anys, amb tres vàlvules de plàstic dins el cor, una que falla, em provoca sobrebatecs, taqui-arrítmies, i el ventricle dret, lleugerament dilatat. Duc a l’artèria pulmonar cinc anelles de plàstic, per ajudar el cor. Avui dia controlada per la meva cardiòloga, la doctora Laura Dos Subirà. Formo part de l’AACIC i de la Fundació CorAvant, on em porta la psicòloga Rosana Moyano i tot l’equip, que considero com una petita família, i m’han ajudat i donat suport des del minut zero. I on també soc voluntària, una tasca que m’ha omplert de gran vocació i satisfacció cap al meu hospital, infermeres, metges, infants, companys i companyes, i noves amistats.
La meva història és la següent, en memòria de la meva mare, que està al cel, i em va cuidar, protegir, des que vaig néixer, fins que se me’n va anar al cel, i el meu pare també. Us enyoro, pares… Us estimo. Mare, et duc dins el cor.
Vaig néixer l’any 1969, on em cuiden, controlen de per vida, en el meu Hospital (com una casa per a mi): la Vall d’Hebron, Campus Universitari Recerca-Laboratori. Vaig pesar 1 kg 500 grams. Només era pell i os. Un més a la incubadora. Els metges ja van detectar alguna cosa. L’any 1973, em van operar a cor obert d’una Tetralogia de Fallot, un “soplo”. Era de les primeres operacions a cor obert que es feien. Tant jo, com d’altres infants, vàrem ser de les primeres innovadores intervencions a cor obert en canal a la Vall d’Hebron, que van resultar un gran èxit. Vam ser com uns conillets d’índies, segons la meva mare.
La meva mare em va explicar que durant molts anys vam haver d’esperar un temps perquè pogués venir expressament per a la meva operació l’única metgessa de Madrid per unir venes i artèries perquè fluís bé la sang. Segons em va explicar la mare després de la meva intervenció de cor, durant l’operació a mi em van congelar i em van treure el cor per operar-lo. La intervenció va durar sis hores i n’eren previstes vuit. Però va anar molt bé, dins del perill que em podia quedar a quiròfan.
Des de la intervenció han passat 47 anys. No m’han intervingut més, però no van descartar mai una possible intervenció. Estic delicada de salut, tinc diverses patologies, però em cuido el millor que puc i sé.
Vull dedicar la meva història a la meva mare, que m’està cuidant, vetllant des del cel. I també al meu pare. La meva mare deu estar més tranquil·la de veure que estic rodejada de molt bona gent i amistats. I la meva vida nova continua cap endavant. I a la meva cardiòloga Dra. Laura Dos Subirà, que l’estimo molt. I al meu cardiòleg, ja jubilat, però que mai oblido, i la mare se l’estimava moltíssim, com jo també l’estimo, el Dr. Casaldàliga.
Moltes gràcies per permetre’m escriure la meva història des del cor.
Tresa