Aquells dies els varem viure com si estiguéssim en un núvol… Com si el dia i la nit s’enganxessin i tots ells (dos mesos són uns quants dies) en fossin un de sol. Però era un núvol d’incertesa, carregat de pors i de dolor pel nostre petit que patia i lluitava admirablement per viure, i per veure uns pares (els meus germans) patint per un fill acabat de néixer com aquell qui diu (només tenia un mes de vida). El fill d’una germana és el més pròxim a un fill propi, i això ho vaig sentir intensament amb el meu nebot Ramon com mai havia sentit, per tota la càrrega emocional que ens portava el viure d’aquells dies.
I per sort vareu trucar a la porta de la nostra família. Nosaltres, expectants en rebre notícies del nostre petit valent a cada minut, varem rebre el vostre missatge, tímid d’entrada, a través dels nostres germans, els pares d’en Ramon. Vaig captar d’immediat la necessitat de la meva germana (no volguda en aquell moment) d’acostar-nos a vosaltres, i us vaig trucar. Recordo aquell primer contacte carregat de respecte, d’estimació i de sensibilitat. I d’immediat, crec que l’endemà mateix, vaig rebre a la feina un paquet vostre amb el petit “bateguet” i el recull de contes sobre infants i joves amb problemes de cor, que llavors no érem capaços ni de fullejar.
Però l’experiència del Ramon, un nen ple de vida que va néixer amb una cardiopatia congènita, ens ha fet créixer a tots, i avui som capaços de tirar endavant i fer costat als que més estimem en aquest món amb una nova manera de veure les coses, que és la de viure intensament estimant de forma incondicional! Aquest cor reparat a dia d’avui del nostre petit valent ens ha obert el cor a tots! Gràcies per ser-hi! Ara tots junts formem una nova família!
Marta Bonich Piqué