Actualitat i experiències

Jordi Fernandez Vives

Avui que em faig gran

Avui fa 18 anys que van operar al Jordi i ha volgut compartir amb nosaltres aquest escrit.

Recordo el dia que vaig fer divuit anys, recordo la festa sorpresa que em van organitzar. No hi faltava cap dels meus amics, fins i tot hi havia gent a qui no esperava!

Va ser maco, però estrany. Sentia que no acabava de tenir tota la legitimitat per a celebrar aquell aniversari. Sí, feia divuit anys que havia nascut, però jo no recordava aquell dia (ni ningú, vaja), però és que jo sí que tenia consciència d’un dia que la vida es va aturar i tot va començar de nou. Va ser realment com tornar a néixer: aprendre a parlar després de dies intubat, aprendre a caminar després d’una setmana estirat, aprendre a perdre les pors als moviments ràpids, als cops inesperats… Tornar a començar i perdre la por! Bàsicament en allò va consistir aquell renaixement.

Jo tenia dotze anys, era un 9 de febrer del 2004 i avui fa divuit anys.

Avui fa divuit anys que el meu cor batega a ritme d’un clic-clic metàl·lic i persistent.

Avui fa divuit anys que vaig despertar-me amb unes ganes de menjar que mai havia sentit.

Fa divuit anys les coses van canviar. En aquell moment no n’era conscient i penso que va ser gràcies a aquella inconsciència que tot va sortir tan bé. Que si les coses s’haguessin pensat dues vegades, ens hauríem quedat a mig camí.

Han sigut divuit anys carregats d’experiència. De moments de pujada, de baixada, d’altes i baixes hospitalàries, de complicacions que, malgrat tot, han fet que conegués a persones meravelloses entre elles a la meva companya de viatge, de vida! Ens vam conèixer passejant una bomba d’heparina pels passadissos de la planta de cardiologia. Han passat moltes coses condensades en divuit anys molt intensos.

Miro enrere i no sé dir si han passat lents o ràpids. Clarament, hi ha hagut molts errors, però també molts encerts i ara toca brindar per tots ells.

I acabo ja amb aquest escrit catàrtic que no té cap més pretensió que, si algú avui està on jo era fa divuit anys que cregui, cregui que les coses són possibles, que les coses surten i que la vida segueix i que tu pots seguir amb ella!

Confia en el personal sanitari, que en aquest país val el seu pes en or. Deixa’t aconsellar per entitats que hi entenen com l’AACIC i sigues conscient dels teus límits. Tots els tenim i saber quins són, a vegades ens permetrà superar-los

 

 

Jordi Fernández Vives

 


 

Vols llegir més històries relacionades amb viure i conviure amb una cardiopatia?

Fes clic aquí i entra al blog d’Històries com la teva