És en blanc i negre. El protagonista de la imatge és un gat, un bell felí tigrat i una mica grassonet. En aquesta plàcida posició amb les potetes recollides en la qual a vegades dormen, però, en aquest cas, està despert. Es troba en pla contemplatiu davant d’una finestra.
No sembla tenir cap preocupació. Ni s’està penedint per no haver aconseguit caçar un ratolí, ni ressentit amb un altre gat que el va esgarrapar, ni tampoc planifica per on passejarà demà. Simplement, reposa en el present.
Quina enveja que em fa! Per això ho tinc aquí, perquè em transmeti aquesta sensació. I, almenys, els moments que el miro, ho aconsegueix.
Com és que els humans ens hem embolicat tant per a no poder gaudir d’aquesta senzilla tranquil·litat?
Els físics teòrics parlen de l’existència de moltes dimensions, crec que ja van per l’onze. Com a psicòloga, no en tinc ni idea, però jo dues, les veig molt clares: la real i la mental. Em refereixo al fet que la realitat va per uns rumbs i els nostres pensaments en paral·lel per uns altres molt diferents.
Dos plans. És clar que el gat es troba en el real, i els sapiens ens passem la major part del temps en el mental. Hi ha moltes recerques que ho demostren, però no m’entretindré a citar-les, perquè per poc que ens mirem el podem comprovar.
Si a nosaltres ens col·loquessin davant d’aquesta finestra, segur que es correria una cortina que ens impediria veure el paisatge, i no em refereixo a una cortina de tela, sinó a una psicològica estampada amb pensaments variats. Resulta divertit fixar-nos en la importància que donem a les vistes en triar l’habitació d’un hotel, si tenim en compte que no les veiem! Els nostres ulls poden recórrer la panoràmica i fins i tot exclamar que bonic! Però les preocupacions no triguen molt a allotjar-se en la mateixa habitació. És com si estiguessin geloses del paisatge, volen la nostra absoluta atenció. I no solem defraudar-les.
Aquesta mateixa cortina mental determina si una planta a casa nostra es limita a actuar d’objecte decoratiu o ens fa companyia. Si la recollim, podem notar la seva presència silenciosa i si no, ens perdem el seu afecte.
El més trist és que amb els nostres éssers estimats ens passa el mateix.
Quan patim, sigui per una malaltia o per qualsevol altre motiu, solem sentir-nos molt sols. Podem fins i tot reconèixer la preocupació dels altres i agrair les seves cures, però amb això no n’hi ha prou per notar-nos realment prop d’ells. I és que entre nosaltres i ells s’interposa no una cortina mental, sinó un gruixut mur construït amb maons psicològics (“per què a mi?”; “no poden entendre el que estic passant”; “alguna cosa he d’estar fent malament”; “no podré suportar-ho per molt de temps”, …).
Com podem donar o rebre amor amb aquesta muralla pel mig?
Tots aquests pensaments es filtren als nostres caps sense demanar-nos permís. I es dediquen a donar voltes i més voltes. Si ens aturem un moment i ens fixem en el que hem pensat avui, podrem comprovar que no és molt diferent del que el nostre cap va sospitar ahir. Sempre roseguem les mateixes idees. Per això, ens posem tan contents quan se’ns en cola alguna de nova i creativa. És com si de sobte ens obrissin alguna porta. Aire fresc.
Com podem baixar d’aquesta dimensió mental i a entrar en el preciós univers en el qual es troba el nostre felí zen?
No soc molt amant dels tips, no crec en consells senzills que canviïn la vida. Si funcionessin ja seríem tots molt feliços. De totes maneres, jugaré a enumerar-ne alguns.
- Llegeix-te algun llibre de física quàntica, o millor un article curtet divulgatiu (amb això serà suficient) o bé llegeix Sòcrates i repeteix amb ell: “Només sé que no sé res”. Les dues opcions
són igual de vàlides. Es tracta que ens adonem de la nostra ignorància. Els humans som massa arrogants. Ser superbs ens fa pensar que sabem per on han d’anar les coses, com s’han de comportar els nostres fills, pares, parelles, amics, … i sobretot nosaltres. I llavors quan la realitat no s’ajusta a aquestes boles mentals, patim moltíssim. I el que és pitjor, som incapaços de
perdonar-nos o perdonar l’altre. - Juga a espantar mosques, primer amb mosques reals i després, quan agafis el moviment, fes el mateix amb els teus pensaments. Quan te’n vingui un que et fastigueja, un autèntic borinot, treu-te’l de sobre. Si has fet els deures i ets conscient que no saps res, et resultarà d’allò més senzill. Reconeixeràs que aquesta mosca només és un insecte mental.
- En cas que no hagis fet els deures i la mosca t’atrapi a tu, mira-la fixament. Clava els teus ulls en el teu pensament com si t’ordenessin que pintessis un quadre abstracte que el
representés. Normalment els pensaments són pensats, es presenten i zas ens engoleixen, ara es tracta que els observis i t’adonis que són pures construccions del teu cervell. Creu-me, sabem fer-ho. Quan un amic ens explica algun problema, a vegades podem veure clar com és només alguna cosa que ha muntat la seva psique, doncs es tracta de fer el mateix amb les nostres pròpies preocupacions. - Quan estiguis amb algú, treu la teva cortina mental, escolta’l sense posar els teus judicis pel mig. Limita’t a escoltar-lo, no intentis canviar-lo, aconsellar-lo, para atenció plena a les seves
paraules. Veuràs que no estàs sol. I la vida amb la calor dels qui ens acompanyen és molt més acollidora. - I si us plau, no et prenguis molt seriosament aquests tips. I la vida, tampoc.
Si et ve de gust, endinsar-te en el món de la ment, aquí et deixo informació dels meus dos últims llibres:
Moix, J. (2022). La cueva del mono. Las siete piedras de la sabiduría. Barcelona: Plataforma.
Moix, J. (2018). Mi mente sin mí. Lo único que falta en tu vida eres tú. Madrid: Aguilar.
Jenny Moix
Dra. en Psicologia i professora Titular de la Universitat Autònoma de Barcelona
Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.