Editorial

“Necessitava tirar-me a la piscina”

La Mar Bonada es va presentar a l’AACIC CorAvant amb un projecte, volia fer un llibre. La Mar té 37 anys i és dissenyadora tèxtil i il·lustradora. El projecte s’ha fet realitat. Radiografia sentimental

He quedat amb la Mar en una cafeteria molt agradable del passeig de Sant Joan de Barcelona. És diumenge. Són les 12 del migdia.  “L’he rebut aquesta setmana”, diu la Mar, ensenyant-me el llibre. “M’agrada molt com ha quedat. És com l’havíem pensat”. El seu company, el Christiane Deluz, també hi ha participat.  S’ha ocupat del disseny gràfic. Abans de parlar del llibre, però, tinc una curiositat. Em van comentar que la Mar ha viscut tres anys a Berlín.

… i també he viscut algunes temporades a Paris. M’agrada viure a llocs diferents, i viatjar. Això va començar quan tenia disset anys i els meus pares em van fer el regal més gran que m’hagués imaginat mai.

Quin regal va ser?

Un bitllet d’Interrail, un bitllet amb el qual pots viatjar amb tren per tot Europa durant un mes. Vaig fer el viatge amb unes amigues. Em va canviar la vida. I, més endavant, quan tenia 29 anys, vaig fer el viatge dels meus somnis: l’Índia. La vàrem creuar de dalt a baix, de Calcuta a Bombai.

Tries els viatges per algun motiu en concret?

Hi ha alguna cosa dins meu que em diu: “Ara és el moment de fer aquest viatge”. Ho sento així. El darrer que hem fet és amb el transsiberià, el tren que va de Moscou a Vladivostok. Després vam anar a la Xina, al Japó i a Malàisia.

La cardiopatia no ha estat un inconvenient per als teus viatges?

La cardiopatia és un fet en el meu dia a dia, però a mi m’han ensenyat que és inútil preocupar-te més del compte. Conservo un record molt especial de les converses que tenia amb la meva mare. Els dies previs de la visita al metge, la meva mare i jo parlàvem de com em sentia, de com m’anaven les coses. Esmorzàvem juntes i comentàvem el que em preocupava. Aquest moment íntim es va perdre quan vaig volar del niu! El trobo a faltar, i penso que ella també.

Has hagut de renunciar a algun viatge per la cardiopatia?

He hagut d’acceptar que no podria agafar vols transatlàntics. M’hauria agradat. Els metges em diuen que no hi viatgi. Ho podria fer, amb preparació i precaucions, però les companyies d’aviació tampoc donen moltes facilitats. Aquesta ha estat la meva gran renúncia.

Així, com t’ho fas per anar d’una punta de món a l’altra?

Faig escales, viatjo amb tren, agafo vols curts, locals, d’una manera o altra hi arribo.

Al llibre Radiografia sentimental no hi surten aquestes experiències…

No, no les hi expliquen. Radiografia sentimental no tracta de la meva vida. El projecte de fer Radiografia sentimental va sorgir d’una necessitat. Un dia, en una visita de seguiment a cal metge vaig trobar un fullet de l’AACIC CorAvant. Jo no coneixia aquesta entitat. El vaig llegir i vaig pensar que hi havia moltes altres persones com jo que havien nascut i crescut amb una cardiopatia. Vaig tenir l’impúls de parlar-hi, de saber què pensaven de les cardiopaties, dels metges, de la família, de si volien o no volien tenir fills, etc.

El llibre està escrit en tercera persona del plural. Pot fer la impressió que les afirmacions que s’hi fan siguin un acord comú d’un grup de persones.

Són idees, frases, que van sorgir de les converses que vaig tenir amb les catorze persones que vaig parlar. Personalment no comparteixo totes les idees que s’hi diuen…

I això…

Les contradiccions t’ajuden a crear uns fonaments, unes bases, reflexionar sobre el que penses, el que vols i el que no vols. És com quan algú et dóna un consell o et diu que facis alguna cosa. Tu la fas o no la fas. Hi estàs d’acord o no. No cal estar d’acord amb tot el que es diu al llibre.

El llibre té nou seccions. Cada secció s’obre amb una il·lustració. A diferència del text, les il·lustracions són responsabilitat única de l’autora.

Però tampoc no volia que la gent penses que era jo la figura del dibuix. Per això, fixa-t’hi, en un capítol dibuixo una noia, però en un altre és un noi, o un nen. El que si que tenen les il•lustracions és un llenguatge paral·lel al text. Són figures que pensen, que parlen…

Tenen molta força, sí.

Mira aquesta de la introducció. És una noia abans de tirar-se a la piscina. Espera, observa. En el capítol de les cardiopaties el dibuix és el del personatge dins de l’aigua, submergit, o submergida. En les etapes de la vida el personatge és dins i fora de l’aigua alhora. Fa una braçada, neda i treu el braç fora, però té el cos dins. És als dos mons.

Les il·lustracions són en color, blanc i blau, i en algun moment algun altre color , però és una excepció…

Sí, treballo amb pocs colors. M’agrada treballar la línia i els detalls. La mà que es veu és una mica petita però no cal que sigui realista. Treballo els volums, els contrastos. No són figures planes. Hi ha textures. És un dibuix elegant.

És clar que domines el dibuix!

Bé, jo vaig estudiar disseny de teixits. Sóc de la promoció de l’any 2000 de l’Escola Massana.

Tenies clares les inquietuds artístiques?

Sempre m’havia agradat el dibuix. Una amiga de la meva mare, que feia uns cursos a l’Escola Massana, li va dir: “A la teva filla, que li agrada dibuixar, per què no estudia allà”. Per a mi era ideal. Jo anava a la Biblioteca de Sant Pau de vegades, que està la mateix edifici que l’Escola Massana, i m’agradava aquell ambient.

La Massana, però, ha estat sempre un centre exigent.

Per poder estudiar disseny tèxtil a l’Escola Massana vaig haver de passar unes proves. Tres dies de proves. Recordo que en una ens van donar un text i ens van demanar que féssim una postal sobre aquell text. Jo vaig fer com un collage, amb trossets menuts de paper que havia anat trencant. Vaig superar la prova.

I com vas arribar a la il·lustració?

Jo dibuixava per a mi, però no em veia prou segura per afrontar un projecte professional. Així que em vaig inscriure en un curs. I em va servir per saber enfocar professionalment un treball d’il•lustració.

Que t’agradaria dir a les persones que pensen comprar el llibre?

Que el llegeixin sabent que el que s’hi diu és l’opinió d’algunes persones, que potser tenen raó o no. No és això el que importa, sinó el fet de compartir unes opinions. “Tu has de buscar i trobar les teves respostes a cadascun dels temes que s’hi proposen.”

Ja és la una del migdia. Les cambreres del la cafeteria on ens hem trobat amb la Mar preparen les taules per dinar. En una taula prop nostre, hi ha un grup d’amics de la Mar. Ens acomiadem. Ella seu amb els seus amics. És diumenge i la gent que omple el local allarga l’esmorzar. Dir-vos, per acabar, que la Mar Bonada diu que en el darrer dibuix del llibre, el del final, sí que s’hi va voler representar ella mateixa.

Trossos de vides

La Mar va parlar amb 14 joves, nois i noies, amb cardiopaties congènites, per redactar els diversos capítols de Radiograia sentimental . Així ho explica al llibre:

“Compartir el que sentim en tots els àmbits de la nostra vida, la vivència en primera persona del que significa viure amb una cardiopatia congènita, ens pot ajudar a nosaltres mateixos i els del nostre entorn”.

“En aquestes pàgines, hi ha trossos de vida, sentiments i pensaments, que cadascú pot sentir més propers o més llunyans. En tots els casos, l’abstracció ens crea preguntes que ens poden despertar la curiositat, fer reflexionar, indagar fins on es necessita arribar o conèixer. No som diferents ni tenim sentiments diferents, simplement la nostra vida comporta molts moments emotius, des del principi fins al final”.