Quan vaig conèixer l’AACIC em va impressionar que una associació relativament petita anés un pas per davant d’altres de més anomenada: en el model d’atenció a les famílies, en la concepció de la malaltia, en la concepció dels processos de dol, en la necessitat d’implicar les famílies i les persones amb cardiopaties amb l’entitat… La Rosa és la cara visible d’un grup de persones que fa anys varen prendre la decisió d’unir-se per millorar la vida dels infants -i per sones adultes- que neixen amb una cardiopatia congènita. El secret és la suma.
Ella va deixar una feina a l’Administració pública, després de treballar-hi quinze anys, a Tarragona, d’on és filla, i es va posar al capdavant de l’AACIC, i ho va fer perquè sabia que tenia el compromís ferm d’altres famílies que treballaven pel mateix objectiu. Quan va a visitar algú per feina s’hi presenta amb franquesa, sense afectació, somrient, però porta el seu discurs ben estudiat. No improvisa, a la feina, no! Sap el que vol i ho va a buscar. Si hi ha un problema, agafa el toro per les banyes. I té cintura! Pot fer-te veure alguna cosa que has fet malament, però l’endemà d’allò no se’n parla més. Potser per això, si ets amic de la Rosa pots confiar que aquesta relació durarà anys. Això sí, en algun moment et demanarà que participis en alguna de les moltes activitats que organitza l’AACIC. I si no, pregunteu-ho a la seva família.
Ella i en Xavier tenen tres fills. A casa seva sovint hi volta un gos, o dos! dels fills… El dia que no treballa la podreu trobar caminant: Mont-roig, Solivella o Montblanc, on té arrels familiars, pel Montseny, per Itàlia visitant-hi uns bons amics o descobrint alguna ciutat europea. Ara bé, si feu que triï entre camp o ciutat, ho té clar: proposeu-li un dinar al bosc, encara que el dinar sigui un entrepà, i us dirà que sí. Li agrada moure’s, caminar. Ja sabeu que mentre es camina també es parla, i si es camina parlant s’estrenyen les relacions, ens fem més persones, sorgeix la confiança i la intimitat. Diu que viu en el millor barri de Barcelona, Horta, perquè té la serra de Collserola a cinc minuts de casa. I també de la feina!
Una imatge que sempre em ve al cap quan penso en la Rosa és la d’aquelles galetes de blat de moro que venien a botigues naturistes, i que ara ja són a tot arreu. Bé, no són galetes! La Rosa es cuida. He sabut que ara practica el Katsugen, l’art del “moviment que regenera la vida”. Ho podeu buscar a Internet. Ella em diu que medita. Jo no ho dubto, però estic segur que prefereix la meditació en moviment més que no pas haver d’estar asseguda sense moure’s. Un dia veureu la Rosa amb un vestit de festa, però com se sent còmoda és amb la roba d’arremangar-se, la de fer feina.
Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat