En poques setmanes els investigadors van obtenir el codi genètic del virus SARS-CoV-2, causant de la malaltia de la covid-19, i en pocs mesos començaven els estudis de les primeres vacunes. Al cap d’un any, milions de persones ja portaven la pauta de vacunació completa.
Certament, la recerca està en boca de tothom. Però quan parlem de recerca, de què estem parlant? Hi ha una sola manera de fer recerca? Potser el primer pas hauria de ser el de consensuar una definició per poder seguir. Actualment, tenim que per alguns es podria considerar la investigació com una actitud, una manera de treballar oberta a nous coneixements, un tarannà, un interès per avançar, una capacitat per interpel·lar-se, per compartir, discutir i supervisar amb l’equip, amb el grup de recerca, amb els científics o amb els estudiants… Per altres, en canvi, caldria reduir el concepte d’investigació al descobriment, a la troballa original, única, que permetria avançar a la ciència en el coneixement d’un nou tractament d’una malaltia concreta, d’un nou avenç en nanotecnologia o d’una nova teoria filosòfica.
Per començar proposaria la següent definició:
Investigació és l’exploració sistemàtica (i original) generadora de nous coneixements objectius, que dona uns resultats contrastats i amb possibilitat de replicació.
Segur que en trobaríem moltes altres, però podem començar per aquí. Amb aquesta definició podríem afirmar que és possible fer recerca en universitats, en hospitals, en laboratoris, en centres de recerca, però cal tenir present que la recerca, en general, està sotmesa a la pressió d’una sèrie d’efectes que m’agradaria recuperar.
En una publicació de fa uns quants anys, en què citava a Ramon Maria Nogués, descrivia els 5 “efectes” que condicionen la possibilitat de fer recerca (Perez Testor, 1998):
- Efecte capital
- Efecte metròpoli
- Efecte paradigma
- Efecte Internet
- Efecte tecnologia
Aquests 5 efectes eren importants a finals del segle passat i segueixen sent importants ja ben endinsats en el segle XXI.
Efecte capital
Amb aquest terme ens referim a la paradoxa que qui decideix què cal investigar no és l’investigador sinó el qui finança la recerca en qüestió. Un no pot investigar el que creu necessari, sinó allò que li encarreguen o subvencionen.
Si el qui finança la recerca és l’administració, aquesta posa d’entrada una sèrie de filtres per assegurar que els cabals públics es destinin a una finalitat adequada. Per això les administracions fan els seus plans de recerca que marquen què es pot investigar i, per tant, què no.
- No es financen recerques que no estiguin fetes en grup. Això vol dir que un investigador sol en queda fora… i totes aquelles recerques que es poden fer a partir del treball de reflexió solitària, també, en queden fora o a la pràctica no existeixen.
- Els grups que comencen o no tenen un currículum suficient no tenen accés a les beques. Això significa que els grups emergents s’han d’espavilar per aconseguir finançament marginal, fora dels circuits formals, per sobreviure. És el conegut com “Efecte Mateu” pel qual els grups que més tenen més reben i a l’inrevés.
- L’investigador principal amb capacitat de lideratge que ha aconseguit organitzar un grup d’investigadors prou motivats i amb un currículum adequat (almenys 5 són doctors, tenen publicacions en revistes amb factor d’impacte, etc.) s’ha de dedicar a buscar finançament, omplir sol·licituds, i no té gaire temps per investigar…, una altra paradoxa de la recerca. Una espècie de nou “Principi de Peter”: el bon investigador es converteix en un mediocre recercador de cabals públics i privats… i el que és pitjor és que, a vegades, ja no pot tornar a pujar al tren de la recerca especialitzada.
- Cal investigar en temes que alguna comissió ha considerat “prioritaris”. Si un no fa recerca en aquests camps ja pot estalviar-se omplir sol·licituds. Això en el tema de finançament públic. Si el finançament és privat els temes de recerca vindran marcats per l’empresa que finança la recerca i la seva publicació dependrà dels resultats obtinguts. És difícil pensar que una empresa publicarà resultats contraris al seu fàrmac, o que una administració pública doni a conèixer resultats contraris a la seva política, encara que la publicació de resultats sigui un imperatiu ètic.
Efecte metròpoli
Aquest efecte es basa en el domini de la “polis”, que en aquests darrers 50 anys són els USA. Una investigació que no es comuniqui en anglès no existeix. Això vol dir que publicar no és suficient. Cal publicar en anglès, en revistes indexades i amb factor d’impacte. Si es publica en una revista indexada el resum de l’article entra en les bases de dades internacionals com el MEDLINE, Excerpta Médica, Psycinfo, etc. i, només clicant una tecla en surt el resum juntament amb un llistat de tots els que han investigat sobre el mateix tema.
Avui en dia és molt fàcil anar a una d’aquestes bases de dades i preguntar què s’ha publicat en el món sobre el tema que ens interessi (actualment es publiquen quasi 30.000 revistes biomèdiques). Tan sols creuant un parell de “mots clau” (òbviament en anglès), sabrem què s’ha publicat sobre el tema als USA, a Anglaterra o al Canadà; però no sabrem si uns companys d’una institució del nostre país han publicat un interessant article amb població catalana en una revista que no estigui indexada.
Efecte paradigma
Existeix un estil de recerca dominant. Aquest és l’experimental, el paradigma positivista. Si un vol investigar cal que domini la sofisticació metodològica i estadística, la tecnologia dura, els dissenys segurs, la selecció de temes “amb mercat”, etc. Si no es tenen en compte aquestes qüestions es corre el risc, una vegada més, de quedar fora, de no existir. El sistema d’avaluació d’experts o revisió d’experts (peer review) consisteix en el fet que una sèrie de “referis”, avaluadors, llegeixen els treballs que pretenen ser publicats i avaluen la qualitat “científica” del producte. Si no són experimentals o no acompleixen els trets mencionats anteriorment, el més probable és que siguin retornats a l’autor.
Efecte Internet
Internet ha fet desaparèixer les distàncies, i el temps ha canviat de magnitud. La informació és tan ràpida, tan canviant, que ha deixat de ser fiable i fins i tot pot ser tòxica.
Actualment et pots connectar en temps real amb qualsevol indret del planeta que tinguin una connexió telefònica i electricitat i pots tenir resultats de diferents recerques abans que surtin publicades en les revistes especialitzades. El sistema d’introduir un article a Internet i que el pugui consultar tothom, criticar tothom i corregir tothom, pot ser una bona alternativa a la publicació, si no es pretén fer currículum (donat que al no ser avaluades amb anterioritat, no són valorades).
Un nou fenomen va aparèixer a principis de segle amb l’anomenada “Declaració de Budapest” (Budapest Open Access Initiative, 2002): les revistes “open access”. En lloc de publicar en revistes subvencionades per subscriptors i que, per tant, només poden llegir aquests subscriptors, es publica en revistes que pot llegir tothom donat que són els investigadors els qui paguen a les revistes perquè aquestes publiquin els seus articles.
Hem passat del “pagar per llegir” al “pagar per publicar”. Les revistes “open access” tenen els mateixos estàndards i els mateixos requisits del “peer review”, però sense cap cost per al lector. Les revistes “open access” tenen els seus detractors, però queda clar que han vingut per quedar-se.
Efecte tecnològic
Les noves tecnologies són complexes i caríssimes. Els paquets estadístics es fan cada cop més complexos, els processadors de textos permeten cada cop més possibilitats, i ja no sabem indexar la bibliografia sense un programa específic. L’investigador corre el risc de quedar superat una i altra vegada per la tecnologia si no es recicla permanentment. Això vol dir dedicar temps i recursos a mantenir-se al dia, temps que es perd de dedicació a la recerca.
A mode de conclusió
Pot semblar que el sistema és injust perquè deixa fora als grups nous, als petits, als emergents i no els dona oportunitats suficients. Però en una situació com l’actual amb una manca de recursos per a la recerca tan important, és lògic pensar que qui farà un millor ús dels recursos són grups que han demostrat sobradament la seva preparació perquè ja han fet altres recerques, les han acabat i les han publicat, perquè tenen una massa crítica suficient, perquè utilitzen metodologies fiables i contrastades, etc
Per a l’administració o per a qualsevol institució finançadora és molt arriscat apostar per grups nous que poden abandonar la recerca a la meitat, com desgraciadament passa de vegades, o que no tenen prou qualitat metodològica, o són poc professionals… A més, l’administració no pot dedicar fons públics a investigar en qüestions que no siguin necessàries pel benestar del país, per molt interessants que siguin. Una altra cosa seria veure si no es podrien dedicar més recursos a la recerca en lloc de malgastar els diners subvencionant coses sense sentit. Però això demanaria tota una altra reflexió.
Pensem que cal tenir present els efectes “capital”, “metròpoli”, “paradigma”, “Internet” i “tecnologia”, per entendre les dificultats i limitacions amb les quals es podran trobar tots aquells que vulguin fer recerca en l’actualitat, a casa nostra.
Carles Pérez Testor
Psiquiatre i psicoterapeuta. Professor catedràtic de la FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (URL). Investigador principal del Grup de Recerca de Parella i Família (URL)
Bibliografia
Perez-Testor, C. (1998). “La recerca en salut mental: canvis o compulsió a la repetició”. Debats (Fundació Catalana per la Recerca), 1998, nº 1: 55-63.
Budapest Open Access Initiative, (2002). Recuperat el 25.10.2021 de: https://www.budapestopenaccessinitiative.org/
Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)